Ens estan robant miserablement

Si.
Des de fa alguns anys, ens trobem contínuament als mitjans de comunicació, noticies a on se'ns explica que Fulano ha defraudat X milions, que Sutano s’ ha apropiat indegudament de Y milions, que Perengano ha re-qualificat maliciosament uns terrenys i s’ ha embutxacat Z milions.
Després d’ estar immersos en una crisi global, mai buscada pels treballadors, sinó provocada per altres, ens arriben el cas Gürtel, el cas Malaya, el cas dels estudis encarregats per la Generalitat, el cas Palma Arena i ara finalment el cas Palau de la Música, tots plegats amb mils de milions d’ euros, amb centenars d’ implicacions arreu de l’ Estat i també amb suposats finançaments il·legals dels partits polítics. Segur que en seguirem veient més de casos de corrupció, perquè d’ haver-n’hi, n’hi ha, el que falta és poder aportar proves a la fiscalia. Ja es sabut que el que remena oli es taca les mans.
Sabíem que Espanya era un país ric, perquè treballant tan pocs, i després de que tanta gent ens robi, encara queden diners per anar fent rodar l’ engranatge. A Argentina es deia que quan millor anava l'economia del país era per la nit, perquè era quan el govern dormia (i no robaven).

Fixeu-vos doncs, quina desvirtuació tan generalitzada de la democràcia, quina forma més sesgada d’ entendre la democràcia, el poble sobirà nomena uns gestors perquè administrin els recursos públics seguint uns criteris comunament acceptats pels votants. Al cap dels anys, aquests gestors es converteixen en el Poder, ells fan i desfan sense preguntar si això es el que volem, es converteixen en una superestructura intocable i viuen com reis a costa nostra. Si els molestes gaire, son capaços fins i tot de tancar-te a la presó, si, si, ells, els nostres empleats s’ han convertit en els amos.

Aquestos individues, acustomats a viure com reiets, es troben que amb la crisi, els hi arriben menys diners a les arques de l' Estat. Naturalment aquests reiets estan acostumats a un tren de vida que no volen disminuir, què farem? pensen ells, molt fàcil, agafarem més diners de les nòmines dels treballadors i apujarem un impost anomenat l’ IVA, això de moment. (Hi ha dies que em recordo molt sovint de la guerra dels remences del s. XV, els pagesos contra els mals usos). Per tant, una vegada més, el poble és expoliat.
I que fem el poble?, ens queixem a la barra del bar, veiem la TV, i els diumenges si ens queden diners, agafem el cotxe, l’ omplim de benzina i marxem fora de les ciutats a dinar als restaurants, i a fer cua a les autopistes (si, aquestes carreteres que el tripartit quan estava a l'oposició deia que serien gratuïtes. Si, si, com l’ impost de successions) , més que res, per evadir-nos dels problemes.
Que podem fer?. D’ entrada jo diria que no hem de deixar de protestar. Pero a mi em sembla que el primer que s’ ha de fer es recuperar tot allò que hem delegat en mans d' aquests gestors, començant per l'educació dels nostres fills. Es fonamental que la població tingui educació per poder analitzar i decidir el seu futur. Espanya, malauradament, és una societat molt analfabeta. Això es el que millor li va al poder per poder manegar-ho tot i manipular a la majoria segons la seva conveniència. El “pan y circo” s’ ha d'acabar quan abans millor. Si mireu la TV, ja sabeu a què em refereixo, ni en els temps del dictador, la TV era tan nefasta com ara. I a continuació, bé, segur que vosaltres ja sabeu que s’ ha de fer.
Amén

La clau Gaudí

Esteban Martín y Andreu Carranza van escriure aquesta obra a quatre mans i ens narren una història a on fan un retrobament amb Gaudí, un personatge que atrau internacionalment a moltíssima gent i que va dedicar quaranta anys a donar forma a la seva obra genial: el temple dit dels pobres, La Sagrada Família.
La novel·la és del tipus Código da Vinci, és a dir de templers, maçons, sectes, ordres del bé i ordres del mal, etc.

Es parteix de la premissa que Gaudí no va tenir una mort accidental sinó que va ser assassinat pels membres d’ una secta del Mal.
La novel·la, com a literatura no és res de l’ altra món, però enganxa i és entretinguda, és de les que es llegeix ràpid , és de les que agrada o no.

L’ acció passa a la Barcelona modernista dels principis del s. XX i arriba fins als nostres dies. Els autors s’ han documentat bastant bé sobre les societats secretes que hi havia a la Barcelona de l’ època. Així anirem passant per una ruta Gaudí clàssica: la Casa Vicens, La Pedrera, la Casa Batlló, la Casa Calvet, el Palau Güell, el Parc Güell (inclós la Sala Hipòstila), i La Sagrada Família.
Els protagonistes de la història son la Maria, neta d' un Gran Mestre d’ una fraternitat cristiana i el seu novio en Miquel, matemàtic. Ajudats per una amiga japonesa experta en la obra de Gaudí i de un llibreter, tracten de descobrir l’ enigma que els ha de dur a aturar un mal terrible que vol impedir la salvació de la humanitat. Però Gaudí té amagada una relíquia a l’ interior de la seva obra que Maria haurà de trobar segons els designis d’ una profecia, i naturalment aquesta reliquia també la volen trobar els membres del Mal per eliminar-la.
En el decurs de la novel·la anirem recorren tots els edificis emblemàtics de Gaudí per trobar la solució als enigmes que potser hi haurà que cercar a les estrelles.
Es una carrera contra rellotge, en la qual la Maria i el Miquel seran perseguits per Asmodeus rector d’ una secta satànica i per els Homes Mènsula.
Finalment, el conte acaba bé en el Temple de La Sagrada Família.
------------------------------------------------------------------------------------------
Durant la lectura del llibre, que vaig compartir amb una persona aficionada a aquest tipus de novel.les i coneixedora de l' obra de Gaudí, vàrem visitar algun dels llocs esmentats a l’obra. Es un divertiment que us recomano.

El caçador d' estels

He acabat de llegir la novel·la El Caçador d’ Estels de Khaled Hosseini i m’ ha agradat molt.
La trama es sustenta en dos nois amics, en Hassan, d’ ètnia hazara i l’ Amir, d’ ètnia pastun, de dos classes socials ben diferents, i està ambientada en el moment en que és produeix l’ invasió soviètica que derrotà la monarquia afganesa.
Ens acosta a l’ orient mitjà, ens parla i descriu als talibans, la crueltat que es viu a l’ Afganistan, ens parla de les dones, de lapidacions i violacions, d’ execucions públiques, en definitiva del patiment de tot un poble.
Els nois participen en un concurs d’ estels per guanyar-lo i així adquirir prestigi social, i serà en Hassan qui representarà als dos nois. És en aquest moment, després d’ haver guanyat el campionat, quan és produirà la traïció que marcarà el futur del Hassan i de l' Amir.
Ens parla sobretot de l’ amistat, la traïció i les seves conseqüències, i també del preu que se'n paga a la llarga. El remordiment constant i el sentiment de culpabilitat farà retornar, a un ja adult Amir des dels Estats Units a l’ Afganistan de nou, per redimir la seva traïció i assumir el seu passat a través del descobriment de la seva historia desconeguda.
L’ autor va néixer a l’Afganistan, és metge i viu a Califòrnia.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Mentre escrivia aquesta reflexió, al parc del costat de casa, dos nois feien enlairar un estel cada un, i he pensat que els estels son com les il·lusions, que les fem volar i no sabem a on arribaran, els estels i les il·lusions son ben difícils de controlar, ara pugen, ara baixen, ara cauen, i a vegades, com un dels dos estels del parc, s’ escapen vent enllà i no sabem ni a on han anat, si algú se les ha quedat, o si mai les podrem recuperar.
Salut

La soledad de los números primos

La novela La Soledad de los Números Primos nos habla de eso,de la soledad, es un relato muy íntimo. Paolo Giordano es un joven escritor que a sus veintiséis años ya ha alcanzado la fama y ha sido galardonado con el premio Strega 2008 el más importante de Italia.
Se basa en la historia de dos protagonistas Alice y Mattia, sus vidas han quedado condicionadas a unos hechos ocurridos en su infancia, han quedado conectados para siempre y por siempre separados. Anorexia y auto-lesiones y caída hacia la profundidad de sus causa raíces, de la intimidad y de la cara oculta que todos tenemos.
El autor es un licenciado en Física Teórica y el relato va ligado a una metáfora basada en los números primos gemelos, entre ellos, se interpone siempre un número par. O sea que son números que están próximos pero que no se tocan nunca, por ejemplo el 41 y el 43, el 17 y el 19.
Mattia cree que Alice y él son así, dos números primos gemelos perdidos, lo suficientemente separados para no tocarse jamás.
Mattia y Alice se demuestran discapacitados para abolir su soledad, para llegar a unirse con el otro. Van pasando su vida sobreviviendo a un guión no deseado. Nos desvelan un sentimiento de mirar alrededor y desear ser como los demás sin poder conseguirlo.
A través del tiempo vamos descubriendo su incapacidad para comunicarse, la incapacidad de decir. Pese a la fuerte atracción que les une, la vida ha colocado entre ellos un muro infranqueable.
Me hubiera gustado que la novela hubiese acabado bien. Mala suerte.
No recomendado para depresivos.

Laia l’Arquera

Cada vegada que passo per la porta Laietana de Mataró, per davant de l’escultura de la Laia l’Arquera “flipo en colors”. Avui he anat al cercador del Google per veure qui va ser l’ autor d’ aquesta "obra d'art" i segons que he pogut trobar va ser el Sr. Rovira.
Son 34 metres i un munt de tones de ferro d’ homenatje, ¡aviat està dit saps!, vull dir que hi va haver una feinada important a fer aquesta obra, i a més, segur que va costar mols calerons als contribuents

Com que fa pocs dies, he tingut la sort de conèixer a una noia que assegura que es descendent directe d’aquella arquera, inclús es diu igual, m’ he preocupat del tema i m’ he enterat una mica de la seva historia, ja que la seva família l' anat passant per transmissió oral de generació en generació, o sigui de pares a fills.

Aquesta pobra noia es veu que vivia a Burriac amb la seva família, imaginat tu a l’ època dels romans, a l’ any 100 a.C. ¡no es devia aburrir ni res a Burriac saps!, si ara que tenim el Mataró Park hi ha gent que no sap en què entretenir-se!.

La noia no sabem si era super maca de la muerte, el que és segur és que lletja no ho devia ser, perquè diuen que amb el temps es va convertir en la deessa de la llum de la lluna i li van dir Artemisa. Es com quan un es fa artista i li canvien el nom.

A veure, això és com si ara la Laia hagués anat a un TV casting, després hagués passat al concurs i finalment l’hagués guanyat, com una “triunfito”, segur que el títol no li van donar perquè si, segurament s’ho va haver de currar una mica, o no?. Els romans no regalaven res tampoc, i els laietans encara menys, aquestos últims es veu que eren els que van donar la formació inicial als empleats d’ una caixa d’estalvis de renom del Maresme, o sigui que ja eren de la "virgen del puño".

Doncs els parents i amics de la Laia, es veu que farts de rascar-se alló que no sona, i de mirar les musaranyes a Burriac, es van reunir un dia amb tota la seva tribu de laietans i van decidir anar-sen cap al Maresme, concretament a Iluro, ¡al tanto que tampoc estava com per tirar coets Iluro!.

Es com si ho estigués veient, el diumenge a passejar per la Via Sergia, ara cap amunt i ara cap avall, quan passaves pel costat d’ algú et deia: quo vadis pamplinus?, i tu li deies me'n vaig al nympheo a veure l’ou com balla, després passaré pel kardo maximus de Can Ximénes i de baixada tornaré pel dekumano, i ja farem cap a casa per fer el sopar. Mira una distracció sana.

Doncs cada vegada que passo flipo per què penso, a veure, quin mal li va fer la Laia a vostè Sr. escultor Rovira?, anem a pams: primer el cul, per què aquest cul?, això més sembla un sac de patates home!, vostè creu que la deessa de la llum de la lluna podia tenir un cul així?, home per la mort de deu, per no parlar dels pits, a veure, quan han vist vostès uns pits que surtin del coll?, i les cuixes, ¡per Tutatis!, que la noia no tenia elefantiasis home!, que no haguès passat el casting!.

Jo no sé quantes perruqueries hi devia haver a Iluro, però com a mínim ni devia haver una, dic jo. Vostés creuen que la Laia abans d’ anar al TV casting no va anar a la perruqueria?. Doncs mirin l’ escultura, i veuran quin cap porta aquesta criatura!.

Des d’ aquí, amb tots els meus respectes peró enérgicament, sol·licito a qui correspongui, entre ells al Sr. Rovira, que es repari urgentment i definitivament el mal que s’ ha fet a aquesta pobra noia i a tota la seva família, que estan realment avergonyits, i facin vostès el favor de re-disenyar aquesta “obra d’ art” d' una vegada.
Amén.

Les tribulacions d' un "single novell"

Les tribulacions d' un "single novell" quan va a una gran superfície comença'n quan tracta d' aconseguir el carretó per posar-hi les mercaderies. Vas a buscar el carretó i t' adones de que no portes cap moneda de 1 euro per alliberar la cadena de seguretat i per tant no hi carretó per a tu. Llavors has d' anar a buscar canvi, a on?, veus que hi ha un bar, a Espanya sempre hi ha un bar a la vora gràcies a Deu, i li demanes canvi al cambrer que et mira amb aire despectiu, i tu t' adones del que està pensant: ¡otro pardillo!. Tornes a sortir a la campa amb el teu euro a la mà, i ara sí, ja has aconseguit el teu carretó.

Llavors entres a la gran superfície, renoi, es com si entressis a un gran santuari, s'hi està fresc, i si hi vas d' hora hi ha poca gent. Ha costat però ja ets a dins.

Primera pregunta que es fa el "single novell": que punyetes compro ara?. La llista, no has fet "la llista". Has d' improvisar, això s' ens dona molt bé als llatins. Decideixes que primer de tot aniràs a lo fàcil, les begudes: cerveses, tòniques, ginebra, vi i cava. Segona pregunta: a on punyeta estan les begudes?, la gran superfície és el que té, que és gran, molt gran. Així que decideixes deixar-te portar pel carretó. No sé, si us hi heu fixat però el carretó sempre te tendència a marxar cap a la dreta. I que hi ha a la dreta?, doncs tot allò que tu no necessites realment per a res, tot allò que tu no t'has proposat adquirir: TV, CD's, neveres, rentadores, llibres, accessoris per l' automòbil, aspiradores, vaixelles, mobles de cuina i de jardí, etc.
A mica que et descuidis estàs perdut, perquè pots fer una compra d' impuls, irracional, innecessària i deixar-hi un munt de calés.

Comences a voltar pels lineals, i de sobte et trobes amb el dels làctics, i penses que, home uns yogourts no estaria de més de tenir-los al refrigerador ah! i una ampolla de llet. Je, je, com si fos tan fàcil, hi han metres i metres de lleixes plenes de tetrabrics, ampolles de llet, capses de llet amb tap de rosca, amb abrefàcil (juass, prova-ho i veuràs si és fàcil), llet sencera, llet UHT (què deu ser això) llet amb vitamines i llet sense llet, i ... després d' anar endavant i endarrera llegint i tornant a llegir, al final agafes una que diu “la nostra, aquesta és la nostra”, collons això era el jo volia, la llet nostra, la de tota la vida !!.

Jo el que trobo més divertit és la peixateria. Això si que és un espectacle digne de ser vist. Arribes i d’ entrada, amb tres minuts has perdut la tanda al menys tres números perquè burro de tu no t’ has adonat que hi han números, havies d’ haver agafat un número, sense aquest número encara no ets ningú.
La peixateria és com un teatre de butxaca, amb un escenari elevat. Al escenari hi ha la senyora peixatera, la vedette. Sempre va arreglada, com de perruqueria, davantal blanc immaculat i emmidonat, maquillada com per sortir a TV3 “la nostra”, (aquesta si que és la nostra, no com la llet que t’ has comprat fa una estona).
A baix, a platea, hi ha el públic, dic a baix perquè la vedette quan menys està damunt d’ una tarima que fa un metre d’ alçada.
A segona fila els homes, amb cara de babaus, tots arrepenjats als carretons com si fossin els tacatacas que fan servir alguns avis. A primera fila les senyores esperant la tanda per comprar.
Allí baix, et sens petit, i a Ella la veus com una diva de la Comedie Francaise, més que res perquè no para de xerrar amb un desparpajo que ja el voldria el Rajoy en campanya i movent-se amb una soltura per la parada que ni la més cotitzada folklòrica.
A més de sentir-te petit allí baix et sents atemorit, perquè a davant teu hi han centenars d’ animals marins moribunds i altres morts del tot, mirant-te amb mala cara i disposats com una batería de coets intercontinentals, a punt de ser disparats cap a tu.
Vaig demanar un llenguado i Ella em va dir a crits:
- Jove, vol que li peli i li netegi?, home això no es diu a davant de tanta gent, que agafes por escènica !!

Un altre lloc no tant divertit es la xarcuteria, allà a la dependenta quasi no la veus perquè al seu davant hi han pernils, xoriços, fuets, morcillas, choped, i altres trossos de carns que no saps ni com es diuen.
I no et dic res si vas a la carnisseria, que quan has demanat un parell de talls de carn i et diuen allò: d’ on el vol? de la culata?, del tall que es pela?, del morrillo?, de la babilla? de la falda? i de tants llocs que tu no sabies ni que existien en una vadella, que ja estàs perdut, ¡¡ si tu l’ únic que volies era un bistec per tirar-lo a dins d’ una paella amb oli bullint per menjar t’ el amb patates home !!

En fi, que la cosa te la seva complicació. Però el pitjor encara està per arribar amic meu. Quan ja amb penes i treballs has aconseguit anar omplint el teu carretó con Déu t’ ha donat a entendre, busques una caixa que no tingui gaire cua i t’ hi poses.
Arribat el teu torn, comences a col·locar tot el que hi ha a dins del carretó damunt d’ una cinta transportadora que no para de moure's i en aquest moment ja et comencen a fer ballar el cap.
La caixera és la que governa amb el seu peu damunt d’ un pedal aquest artilugi. Un cop ho has posat tot damunt de la cinta has d’ anar ràpidament a l’ altra banda a esperar que surti. Mentre passes la Sra. Caixera et diu: “buenos días” mentre mira el genero que has comprat.
A l’ altra banda hi ha un plec de bosses de plàstic prensades i mentre tu intentes desesperadament desenganxar-ne una, tot el que tu havies posat amb tanta cura damunt la cinta transportadora, comença a sortir disparat cap a tu. Tu encara no has aconseguit obrir la primera bossa per ficar-hi les coses que la caixera ja ha acabat de sumar i et mira amb cara de estar pensant: “¡otro pardillo!” i et diu: son-97-con-cincuenta-euros-tiene-tarjeta-de-cliente? i llavors es compadeix de tu i comença a ajudar-te a omplir bosses. I tu penses, ara que faig, pago?, poso les coses al carretó?, i què hi poso primer perquè no es trenqui?. Llavors li dius que no tens targeta de client i li dones la visa, i ella et diu: “pues es una pena porque le pueden tocar muchos premios, ahora mismo acabo de dar una compra gratis”. I penses soc un gilipolles, un piltrafilla, m’ he de fer una targeta de client immediatament.

Per fi, ja has fet la compra. Per fi ?, no, no t’ho creguis.
Surts a la campa, al pàrking quant tu has arribat hi havien cinquanta cotxes ara n’ hi ha mil, i el teu, a on punyeta l’ has deixat el teu?, no t’ has apuntat la fila. Apa, comença a donar voltes pel pàrking amb una carretó ple que s’ en va cap a la dreta.
Finalment, al·leluia, trobes el teu cotxe, estic salvat penses !!.

Mentre omples el maleter amb la compra, i ja et comences a relaxar, un cotxe s’ atura al teu costat i el conductor et crida:
-¿oiga jefe que se va o qué?.
-¡¡ Si jefe, me voy y no pienso volver hasta el mes que viene, como mínimo, joder!!.

Salut.

El secreto desvelado

Desde mi primer paseo por la cala que hay delante de casa, me di cuenta que había un surco perfectamente marcado en la arena. Este surco empezaba en la orilla y acababa a unos cinco metros hacia el interior, su anchura unos cuarenta centímetros y es poco profundo. No parecía que fuese el típico surco que dejan las barcas al entrar y salir, allí nunca hay ninguna barca, tampoco era la huella de ningún desagüe. En todas las ocasiones en las que he estado allí, a distintas horas del día, nunca he podido ver quién o qué mantenía dicho surco en perfecto estado.

Esta madrugada, sobre las tres y media, me he despertado, no podía dormir, algo me inquietaba, así que me he levantado, he abierto la nevera y me he bebido un botellín de agua mineral. Me he asomado a la ventana para respirar aire fresco y relajarme. He mirado hacia la cala y he visto que había alguien sentado sobre la arena, solo veía una figura, parecía ser una mujer desnuda, veía solo su torso desnudo, puede ser que estuviera descansando después de haberse dado un baño. La noche era oscura, la luna se reflejaba con un destello plateado sobre el mar. Su figura quedaba enmarcada en este entorno.

Como no tenía sueño y me ha picado la curiosidad, me he vestido, he salido de casa y he dirigido mis pasos hacia la cala. A medida que me iba acercando, acercando y acercando lentamente hacia allí, lo iba viendo todo con más claridad. Efectivamente era una mujer, estaba sentada de espaldas a mí, ¡¡aquello no era una espalda, era una obra de arte!!. Con los finos y largos dedos de ambas manos, peinaba su larga cabellera mojada, con tranquilidad, con el sosiego que da sentirse solo y estar bien. Ella dirigía permanentemente su mirada hacia el mar y cantaba una canción muy bajito, sus labios susurraban una canción que hablaba de amor, una canción que me era familiar. Estaba a un salto de ella.

Debería haber bajado descalzo, he hecho demasiado ruido, y claro, ella me ha oído, ¡dios santo!, creo que me ha oído todo el pueblo, he hecho tanto, tanto, tanto, ruido. De repente se ha girado hacia mí, me ha sonreído, ha sido una visión fugaz, ¡qué lástima, ha durado tan poco!, tenía una larga cabellera, impresionantes ojos negros, una mirada cálida y serena como la luz de la luna, sus pechos eran finos y redondeados como dos melocotones dulces, su culo respingón, su cara me suena, me suena mucho, muchísimo, es como si la conociera de hace tiempo, como la amiga de toda la vida.

Súbitamente ha dejado de peinarse y de cantar, está claro que la he sobresaltado, y como una exhalación ha dado un brinco, se ha oído un golpe seco como un latigazo sobre la arena, ha dado un gran salto hacia la luna, ha arqueado todo su cuerpo en el aire y ha dirigido sus brazos hacia el agua y después se ha dejado caer, la he visto sumergirse en el mar, como los delfines, tras de sí ha dejado una estela plateada luminiscente sobre las aguas del mar. En vez de piernas tenía una cola preciosa, plateada.

Si, lo habéis adivinado, era una sirena, tenéis que creerme, lo era, y solo yo la he visto. He corrido hacia el surco, he puesto mi mano en él y aún estaba caliente, había escamas de su cola entre los granos de la arena. ¡ Joder, las sirenas existen !, he estado a punto, a un metro de poder tocarla, de poder abrazarla.

Me he sentado en la orilla a esperar, por si volvía, pero no ha vuelto. Lo cierto es que cada vez que viene, entra y sale por allí, por aquel surco. Tal vez algún día regrese, estaré atento, esperando, aunque lo más probable es que no vuelva nunca, ojalá vuelva a verla y que sea pronto.

En aquel momento, hubiera dado todo lo que tengo, hubiera vendido mi alma al diablo, por poder abrazarla. Aunque no la he podido tener a mi lado, me he sentido feliz por un momento. Ha durado poco, muy poco, poquísimo, pero he sido feliz solo con poder verla, solo con saber que existe, que entra y sale por allí, ya veis con que poco me conformo.

¿Realmente existe la felicidad?, puede ser que sí o tal vez no. Probablemente estemos condenados a disfrutar tan solo pequeños momentos, minutos, segundos, unas gotas de felicidad de vez en cuando. Yo por si acaso, como os conté en el cuento del buscador, ya he anotado este momento y su duración, en mi libreta de la felicidad, en mi libreta de la vida.

Está sonado el despertador, son las 06:30 AM., ¿ha sido un sueño?, no. Estoy seguro de que no, porque yo la he visto, porque yo la he tenido muy, muy cerca, he estado a un metro de la felicidad.

Salud.

4 - 1 Visca el Barça

Gràcies Barça per deixar-nos escapar del dia a dia, per donar-nos il·lusions i alegries cada setmana, Turé, Mesi, Xavi, Bojan, Etó, Alves, Guardiola i tots el altres, ens doneu allò que alguns ens volen treure contínuament: la il·lusió per viure, l’ alegria de la setmana.
Contra la crisi, l’ atur, els eres, les escòries, l’ automoció, l’ habitatge, i la mare que ho va parir tot, que bé que ens van alegries com les que ens està donant aquest equip, el millor equip del mon.
Quan un equip com el Barça li demana a l' entrenador que canviï a Messi al minut 40 de la segona part, ¡¡ com ha d’ estar treballant aquest equip !!.
¡¡ Quin partidàs i quina Copa del Rei !! (i ja sabeu que jo no sóc monàrquic), tothom apuntant-se a la festa blau grana, compartint la il·lusió dels culés, Mestalla: "estalla".
Això no te preu el Barça aixeca la COPA
Que per molts anys !!!!!!!!!!!!!!!!
Salut

El buscador

No se quién me explicó este cuento, pero siempre me ha gustado.

Habia una vez un buscador que viajaba por el mundo. El buscador es un individuo que busca alguna cosa, aunque no necesariamente la encuentra. Tampoco es necesario que sepa lo que está buscando. El buscador es alguien que se ha marcado una tarea en su vida, a saber, todo lo que sea una búsqueda.

Nuestro hombre, un día decidió que debia dirigirse a la ciudad de Meridja, era una sensación que le surgía de su interior, de una voz interior, sentía una necesidad inexplicable de ir hacia allí.
Salió de su casa y se dirigió hacia aquel lugar, tras días y días de camino divisó a lo lejos aquella ciudad.
Desde allí, vió unos verdes prados, unos bosques de cedros, una espesa vegetación, flores, árboles, un rio, una fuente y todo aquel paisaje tan bello llamó su atención.
Así que se acercó más y más y de repente se halló frente a una valla, y una puerta le invitó a entrar, lo hizo y se sentó a descansar en un banco.
Finalmente entró al interior del recinto y mientras caminaba por el paseo central, iba admirando todo lo que veía, e iba caminando por encima de una losas blancas.

Se detuvo y descubrió que estas losas blancas tenian unas inscripciones:
- Tarik, vivió 9 años, 5 meses, 3 semanas y 2 dias.
Se extrañó y enseguida se percató de que las losas eran en realidad lápidas y esto lo entristeció enormememte, sobre todo porque aquel muchacho hubiera vivido tan pocos años.
Siguió su paseo y fue leyendo,
- Ahmed, vivió 12 años, 6 meses, 2 semanas y 1 día.
- Omar, vivió 15 años, 4 meses, 2 semanas y 1 día.
Y así iba viendo toda aquella serie de lápidas por todo el recorrido. Realmente se conmocionó, y finalmente se dió cuenta de que estaba en un cementerio.
Observó que la persona que más años vivió, tan solo habia vivido 15 años.
Finalmente se sentó y lloró desconsoladamente.

Un viejecito de mucha edad y barba blanca, el cuidador del cementerio, al verlo tan apenado, se le acercó y le preguntó si lloraba por algún familiar difunto.
Él le respondió que no y le preguntó: ¿por qué pasa esto en este pueblo?, ¿qué extraña maldición pesa sobre vosotros?, ¿por qué la gente vive tan pocos años?.
El vejecito le sonrió, y le explicó: señor, en este pueblo no tenemos ninguna maldición, en este pueblo tenemos una vieja costumbre, que es la siguiente: cuando un joven cumple los 15 años, los familiares le regalamos una libreta, y cada vez que disfruta de los placeres de la vida, lo debe anotar en su cuaderno.
En el lado izquierdo de la página debe escribir qué lo hizo disfrutar, y en el derecho cuánto tiempo disfrutó realmente.
Por ejemplo, el primer beso que dió a su novia, su boda, el embarazo y el nacimiento de su primer hijo, la alegría del regreso de un amigo que ha vuelto del extranjero, la vuelta de un hermano que regresa de la guerra, etc.
Y así poco a poco, vamos anotando los momentos felices disfrutados a lo largo de nuestra vida y el tiempo que hemos disfrutado de ellos.

Cuando una persona muere, cogemos su libreta y sumamos el tiempo que ha disfrutado en su vida, y este es para nosotros, el verdadero tiempo que ha vivido.
Salut

Retrobament fantàstic

D’ els barcelonins d’ abans, es deia que vivíem d’ esquena al mar. Això no és ben bé cert perquè sovint anàvem amb les “golondrines” a l’ altra banda del port, o visitàvem vaixells que ancoraven al port, o anàvem tot passejant Rambla avall fins a mar i ens asseiem a les escaletes a peu d’ aigua, a fer petar la xerrada, a menjar un tall de coco o quan érem nens, a passejar uns crancs que venien lligats en un fil penjat d’ una canya, (pobres bèsties, quina tortura).
La veritat és que no teníem una platja com ara, la Mar Bella, ni cap instal·lació important, exceptuant el club natació Barcelona i l’ aeri.
Jo no he sigut mai un llop de mar, més aviat soc de terra endins, sóc més de volar que de navegar, però m’ agrada molt veure la mar. De fet el trobo a faltar des de que vàrem venir a viure a Canyamars, ja que quan vivíem al Cim, a Teià, des de casa estant el veiem. Ara, aquí a Llavaneres, l’ he tornat a trobar, des de l’ estudi el veig, i si surto de casa i passejo una miqueta, el tinc a tocar.
Ahir, al capvespre, tot passejant vaig baixar a saludar-lo, i em va dir: “hola noi, quan de temps sense veure’t”, o al menys així m’ ho va semblar a mi, i em vaig quedar allà bocabadat, encantat, mirant les ones que venien a saludar-me mentre reposaven uns moments a la platja per tornar a marxar mar endins.
Llavors em van venir al cap un versos del J.M. Serrat,
... Y te acercas y te vas después de besar mi aldea.
jugando con la marea te vas,
pensando en volver,
eres como una mujer perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme. ...
I vaig recordar també, que hi ha tres coses al món que un home no es cansa mai d’ admirar: el mar (ho estava comprovant en aquell precís instant), el foc (segur que us hi heu entretingut més d’ una vegada remenant a la llar de foc), i els ulls de la dona estimada (això també ho sabeu si us heu enamorat alguna vegada).
Després d’ haver donat voltes a totes aquests cabòries, em va venir un atac de romanticisme, ¡mira que hi vols fer!, la ment te aquestes coses, i llavors em vaig dedicar a anar batejant totes les ones del mar amb els noms de les dones que més he estimat al llarg de la meva vida ...
Jo pensava que estava sol, però de sobte, una noia es va asseure al meu costat, damunt la sorra, era una noia de cabells llargs i ulls que parlaven sense paraules, després de fer-nos algunes confidències, allò que se sol fer més amb els desconeguts que amb els coneguts, (per què ho fem això?), la vaig convidar a un gin tònic a una guingueta que hi ha a tocar.
Una hora més tard, quan ella ja havia marxat, vaig descobrir que les ones portaven escrit el seu nom ...
Coses de la mar.
Salut