jueves 2 de junio de 2011

Cat-Andunya

Estoy indignado


Rubalcaba dice que sabe cómo solucionar el problema existente entre Catalunya y España, y ¿por qué ha esperado tantos años para decirlo? ¿o es que se le apareció la Virgen la semana pasada y se lo explicó?


La Ministra alemana de Sanidad, no piensa dimitir después de que su incontinencia verbal sobre los pepinos españoles nos haya causado un daño económico irreparable en las exportaciones agrícolas a corto y medio plazo.


Los políticos españoles y catalanes, con la que está cayendo, siguen haciendo presupuestos recortando lo que no toca, es decir lo que afecta a los demás o sea a nosotros a los que pagamos, y manteniendo los departamentos innecesarios, los estudios innecesarios, sus subidas de sueldos ya altos de por sí en tantos casos, los viajes, las dietas, las tarjetas de crédito, los cargos, los coches, los teléfonos, en definitiva los despilfarros denunciados tantas y tantas veces por la ciudadanía y los medios de comunicación, todo este derroche se mantiene intocable.


Hay cuatro acampados en algunas plazas del país hablando claro, clarísimo, pero nadie les hace ni puto caso. Ya se cansarán piensan los poderes fácticos y si no les damos una manta de palos y a otra cosa mariposa. O se organizan en un partido político poderoso o no hay nada que hacer.


Por no hablar de los "mercados", esos extraños individuos que no se dejan ver ¿transparentes? ¿oscuros? que nadie sabe quienes son ¿nadie?, siguen robándonos, dejando a mucha gente en la miseria y campando por sus respetos, ¡ y no pasa nada !. Dicen que hemos estado viviendo por encima de nuestras posibilidades y eso ha sido "culpa" nuestra, que los currantes tenemos la obligación de vivir jodidos para siempre y por esto ellos se han empeñado en conseguirlo y van ganando.


Frau Merkel dice que todos los de la CEE deberíamos trabajar el mismo número de horas y tener el mismo número de días de vacaciones, se le ha olvidado decir que todos deberíamos tener también los mismos sueldos que los alemanes. Por cierto, está en los libros de historia económica, los españoles que emigraron a Alemania en el siglo pasado, mejoraron los tiempos standard que entonces tenían los operarios alemanes y los tuvieron que cambiar, ¡ que lo sepan !. Tampoco se acuerdan de la que liaron ellos hace un par de años con los piensos contaminados con dioxinas. ¡ Listos, que son unos listos !. Y se creen que somos gilipollas.


En fin hay una solución pero parece que no somos capaces. Como veo que no hay lo que hay que tener en este país para declarar la Independencia de Catalunya y gobernarnos nosotros mismos, propongo que declaremos la guerra a Andorra, nos dejemos ganar y nos convirtamos en Andorranos. A partir de ahí construyamos un país nuevo llamado Cat-Andunya y entonces nos podremos integrar a la comunidad internacional sin hacer el ridículo y viviremos dignamente.

sábado 7 de mayo de 2011

Per què l' aigua del mar és salada

Una vegada eren dos germans, un ric i avariciós i l' altre pobre i molt bo.
El ric tenia amargat al pobre i aquest desesperat va decidir un dia anar a mar i ofegar-se. Però de sobte una velleta bondadosa se li aparegué i li donà un molinet, ella li explicà que quan li digués al molinet "molinet, mol!" el molinet li donaria tot el que ell volgués i quan estiguis satisfet, dient "molinet, para de moldre!" s' aturarà de cop.
Així ho feu i quan hagué demanat un gran dinar, una casa gran i espaiosa plena de mobles, vestits, llibres i de tot i més, hortes, vinyes i arbres fruiters, digué "molinet para de moldre!".
En saber-ho el seu germà es cremava viu per dins de cobdícia, i ell com era de bona pasta li explicà.
- Me'l podries deixar aquest molinet germà?
I com era tan bo, li va deixar.
Al germà que havia tingut una mala collita de palla en va demanar al molinet i començà a rajar palla, però com no havia escoltat a son germà, no sabia aturar el molinet així que quan la palla va arribar a caure fins i tot a la llar de foc, es va cremar tot i va perdre la casa.
Però el germà bo, va recuperar el molinet i li deixà la casa com estava abans. I així els dos germans es reconciliaren i no es barallarem mai més.
Un capità mercant es va asabentar de la historia i li va demanar el molinet, i ell com era tan bo no s' hi va poguer negar.
Fet a la mar per anar a buscar sal va pensar, si li diem al molinet "Molinet mol sal!" ens estalviarem molta feina. Dit i fet, el molinet començà a moldre sal, i més sal, i molta més sal, tanta que el vaixell es va enfonsar de tant pes i el capità i la tripulació van anar a parar al fons del mar.
I com que ningú no sap on és i no li poden dir "molinet para de moldre!" doncs ell segueix molent sal, fins que algú no el pesqui amb una xarxa i l' aturi.
Per això l' aigua del mar és salada, perquè abans era dolça com la dels rius i rieres i les fonts.

jueves 27 de enero de 2011

Fin de año

DIARIO DE UN VIAJE A MARRUECOS
26-12-10 BCN - Villena / 27-12-10 Villena - Algeciras / 28-12-10 Algeciras - Tarifa - Tánger - Arfoud / 29-12-10 Arfoud - Merzouga
30-12-10 Merzouga - M' Hamid / 31-12-10 M' Hamid / 1-1-11 M'Hamid / 2-1-11 M'Hamid - Ouarzazate / 3-1-11 Ouarzazate - Marrakech
4-1-11 Marrakech / 5-1-11 Marrakech - Tánger - Tarifa - Algeciras / 6-1-11 Algeciras - BCN
----------------------
- Día 26, muy motivados como siempre que se trata de ir a Marruecos, nos despedimos de nuestras familias y amigos por la tarde, pusimos en marcha nuestros 4x4 y nos fuimos con rumbo Sur y buen tiempo.
- Día 27, todos los participantes nos habíamos dado cita en el meeting point: Hotel Guadacorte, hotel andaluz con encanto, cerca de Algeciras. Una vez todos allí, como ya es costumbre, sobre las 21:00 hrs., nos dispusimos a gratificar nuestros estómagos con una visita al barrio de Los Palmones.
¡Oído cocina!: camarones, quisquillas, carabineros, calamares, caracoles, pescado al horno, a la espalda, ... etc., etc., vinos, cervezas, risas y ¡camarero la cuenta por favor!, taxi y al hotel. (Por cierto, aún estamos pagando la cuenta del restaurante gracias a una hipoteca que nos hicieron allí mismo, ;-)).
- Día 28, por la mañanita temprano, con aquella resaquita que deja la fiesta, un café bebío y con el frío en el cuerpo, nos pusimos todos disciplinadamente a hacer cola en el puerto de Tarifa para embarcar en un fast ferry hacia Tánger. Todo bien. La mar en calma, travesía tranquila, sellado de pasaportes a bordo. Llegada a Tánger, pocos coches en la aduana Marroquí, es Navidad amigo. En menos de 30 minutos estábamos circulando por Tánger, instalamos las emisoras y en unos pocos kms. de enlace entramos en la autopista Tánger - Marrakech con destino Arfoud.
Etapa larga. Peaje, autopista, peaje, gasolinera Afrikia, parada para el almuerzo, plato combinado marroquí y autopista y parada para el té con menta, y qué bonitos paisajes, el Atlas, ves caer la tarde, y la puesta de sol, y ... por la noche la llegada a Arfoud y al Hotel Xaluca.
Opípara cena, primero una sopa reparadora: la famosa harira, una cerveza Casablanca fresquita y el mundo te cambia de color, y después a disfrutar del buffet libre y pastelitos marroquíes, nyam, nyam, y luego unas copitas en el bar, y a acostarse que es de noche.


- Día 29. Ruta por la hamada, visita a un poblado nómada y fotos de buenos paisajes. Al mediodía vuelta a Arfoud a tiempo para comer una magnífica kalia regada con un buen vino tinto. Por la tarde shopping, compra de aceitunas en el souk, ¡qué ricas están!, también nos tomamos un tiempo para negociar una alfombra preciosa, incluso aprovechamos para que nos hicieran una reparación menor en un coche en el taller, bueno, bonito y barato.
Salimos de Arfoud por pista hacia Merzouga, ruta de paisajes preciosos, antiguos ksar abandonados, una puesta de sol, fotos, más paradas y más fotos de las dunas del Erg Chebbi al atardecer parada obligada en el Hotel de Alí el Cojo, concierto de percusión, conversaciones con Alí sobre el bien y el mal, té con menta y al final llegada al Hotel Tombuctú en Merzouga.


Tiempo para tomar un aperitivo con una Casablanca fresquita en la mano y una cena en el buffet libre, una kefta, y un poquito de tajine de pollo con aceitunas y ciruelas, ohhhh, se me hace la boca agua y de postre jugosas naranjas cortaditas, y ¡cómo me gustan los pastelitos marroquíes!, adiós a la dieta amigo. Acto seguido, participamos un poco de la música en directo bien recostados en los sofás del bar y a dormir que el siguiente día es de los buenos, pista, polvo y navegación.

- Día 30, nos levantamos temprano y salimos por la "pista prohibida" con dirección M'Hamid. pasamos por Taouz y Remlia. Polvo, toile onduleéeeeee, piedras y a saltar. Al mediodía parada para el almuerzo, a montar las mesas y la cocina y a comer algo calentito, un poco de cava de la nevera, un cafetito recién hecho y a seguir que falta mucho trecho. Chots, hamadas, camellos, cabras, nómadas, acacias, pozos, desinflar neumáticos, unas cuantas dunas, hinchar neumáticos, parada para tomar el té en el albergue de Ouzina. Encontramos poca gente del 4x4 transitando por allí, se acerca el fin de año y la peña prefiere quedarse en casa. Rio de arena, controles militares, puesta de sol, ¡el track, no pierdas el track amigo!, no te vayas a meter en Argelia amigo. Ya de noche, hacemos un alto en el pozo de los nómadas, paramos el coche, apagamos las luces, miramos el firmamento, desde este lugar del mundo sin contaminación lumínica, parece que puedes tocar las estrellas. En un momento dado, el jefe de la expedición gritó por la radio: ¡ya estamos en Tagounite!. Ya falta menos para M'Hamid, al fin !!. Solo han sido unas 13 horas de camino y a alguno se le ha caído un empaste de tanto saltar, juassss.
Ya en M' Hamid, llegamos al hotel Kashba Azalay. Ambiente acogedor, buenas habitaciones, propietarios amables y encantadores. Pídeles la luna que te la bajan. Ducha, cena, (por cierto tienen una vajilla preciosa), y a dormir muy planos.


- Día 31 salimos de M'Hamid por el río de arena y hacemos dunas, Iriki, y dunas y polvo. Regresamos al hotel para acicalarnos ya que ¡amigos es fin de año! y tenemos que celebrarlo. El hotel nos preparó una velada inolvidable. Cena marroquí con vinos y cavas catalanes, se nota que el jefe es de Andorra y su mujer de Bilbao. A golpe de gran paella nos dieron las uvas y acto seguido festival bereber. Un grupo de hombres vestidos con sus trajes típicos, entre los que estaban los cocineros y los camareros del hotel, cantaron y bailaron durante varias horas, tocaron sus instrumentos y participamos todos juntos de este festival. Una entrada de año magnífica.

- Día 1 de enero, visitamos el palmeral que hay detrás del hotel, es el antiguo M' Hamid, acompañados por el recepcionista del hotel, marroquí que tiene su vivienda en la kashba. Nos presentó a su familia y tomamos el té con ellos.
Más tarde nos trasladamos a Zagora para el almuerzo, después del café hicimos una parada en el taller del amigo Mohamed El Gordito. Se nota que hay crisis, poca gente en el taller. Nos limpiaron los filtros como está mandado y luego nos cambiaron la pegatina del taller por la nueva versión. Al pasar por Amazraou, visitamos la biblioteca más antigua de Marruecos y compramos tajines, ceniceros, jarros y demás poterie.
Regreso al Azalay.
- Día 2, nos subimos a los 4x4 con destino a Ouarzazate, la puerta del Gran Sur, en la encrucijada de los valles del Dadés y del Draa, durante el recorrido podemos admirar el valle del Draa, desde Zagora a Agdz.
para llegar al mediodía y después de dar una vueltecita sentarse a comer una buena tajine. Por la tarde visita a los estudios de cine y sus decorados de porexpán, ¡el milagro del cine!, ¡cuánta fantasía!, parece extraño que cuando vemos las películas no nos demos cuenta de la trampa y del cartón, La última tentación de Cristo, Gladiator, El reino de los cielos, Kundur, Siete años en el Tibet, Asterix y Obelix, Belén, Cleopatara, el Agente 007, Herodes y tantos otras películas, han sido rodadas en estos platós low cost.
En una hora nos plantamos en el ksar de Aït Ben Haddou, impresionante alcázar marroquí, (especialmente bella con la caída del sol, es cuando la vemos en tonos ocres), nos recuerda la riqueza de tiempos pasados, es realmente impresionante pasear por sus calles interiores y llegar a lo más alto y admirar desde allí todo el valle.
Después de la visita, un té con menta sentados sobre una alfombra en una pequeña sala del hotel que está en lo alto del ksar, charla distentida, fotos y comentarios sobre lo visto y de regreso al parking pasamos de nuevo por las tiendas para turistas y a regatear y a comprar otra vez amigo, buen precio aquí amigo, ¿catalanes?, visca el barça amigo.
Ya de noche, nos dirigimos al Hotel Ksar Ighnda para el cocktail de bienvenida, la cena servida como lo hacen los franceses, con clase, y al acabar, paseo por los jardines del hotel, una copita en el bar y a soñar con los angelitos negros.

- Día 3, nos vamos por la pista que sube al Telouèt, pista que atraviesa el Alto Atlas, una de las más hermosas de Marruecos, pasando por Achahoud, paisajes impresionantes, pueblos con casas de adobe y subimos y subimos alrededor de los 2.000 mts., hacemos una parada en el Auberge Telouet de Ahmed Boukhsas, donde tomamos el té y visitamos el palacio que hay a 500 mts.del último señor del Atlas, El-Hadj Thami el-Mezouari el-Glaouli, 1878-1956, que pretenden estar reconstruyendo y en el que hay salas que se parecen a la Alhambra de Granada. Seguimos adelante y pasamos por el famoso puerto de montaña Tizi-N-Tichka a unos 2.300 mts. de altitud.
Vamos bajando hacia Marrakech por carretera de curvas interminable y por el camino paramos a comer en unos bares que tiene barbacoas a pie de carretera y donde la carne jalal es excelente. Pinchos de carne de cordero, de ternera, de pollo, kefta, patatas fritas, postre y café, y te permiten disponer del vino de tu nevera. Después de este almuerzo ya tienes fuerzas para seguir camino.
Y finalmente, a primera hora de la tarde llegada a ¡Marrakech!, la “Perla del Sur”, siempre tan bonita, especialmente al atardecer.
Primera parada en el Ksar Anika Riad en el casco antiguo. Reparto de habitaciones, ducha y a la calle.
Segunda parada, La Medina (Patrimonio Mundial de la Humanidad), los zocos, el barrio judío, las puertas, la Koutoubia que sirvió de modelo para hacer la Giralda de Sevilla, , la muralla, el tráfico caótico, los olores, el sabor de una buena naranjada recién exprimida, regatear los precios amigo que hay crisis y hacer fotos y comprar pulseras y pasear y comprar bolsos. Una cena en los chiringuitos de la plaza Jemaa-el-Fna es imprescindible, y de regreso al Riad un té con menta, lavarse los piños y a la cuna a descansar, que nos lo hemos ganado.
- Día 4, después de desayunar, recorrido a pie por la ciudad, esta vez con un guía oficial, es la manera de enterarse de todo. Visita al barrio judío la mellah, la Menara, las tumbas de los reyes, el cementerio, la herboristería más famosa de la ciudad situada en la puerta de Bab-Agnaou, los jardines de palacio, en fin un completo. Almuerzo en un restaurante típico marroquí y siesta.
Al atardecer, más compras y paseos por la Medina, imposible ver todas las tiendas que hay allí, porque tiene un montón de kms. de calles. Y por la noche, cena marroquí (incluida la famosa "pastille"), vinos marroquíes de primera, todo ello amenizado con música y la danza del velo, una maravilla.
- Día 5, salida de Marrakech no sin antes parar un momento en el famoso supermercado Marjane Marrakech Menara y comprar unas botellas de vino marroquí tipo Domaine Sahari y unas cajas de cervezas Casablanca. Cuando estás en casa y tienes nostalgia de Marruecos van muy bien.
Y de nuevo autopista hasta llegar a Tánger, trámites aduaneros y subir al ferry hasta Tarifa. Dormir de nuevo en el Hotel Guadacorte previa suculenta cena mientras comentamos lo que ha dado de sí nuestro viaje. Despedidas y a dormir.
- Día 6, carretera, autovía, autopista y cansancio. Destino CASA.
Y colorín colorado este diario se ha acabado.

miércoles 26 de enero de 2011

Jo també t' estimo

Senyors, senyores, famílies, nens i nenes:
El mon s’ acaba.
El cafè per a tots s’ està esbravant, la cafetera ha rebentat.
El país veí, trontolla, el fill del rei està “pre-ocupat”,

els trens s’ estan aturant, els autobusos també,
els controladors ja no controlen res, no tenim diners, la feina està minvant,
els països low cost fan llufa, les multinacionals s’ en van de casa nostra,
fa fred i no tenim estufes ... oh Déu meu !!
Els carburants cada vegada son més cars, que farem amb els nostres enginys mecànics activats amb benzina ?
La jubilació cada vegada es més lluny, no hi ha diners, son a les butxaques d’ algú, però de qui?.
Els àrabs s’ han revolucionat, ja no podrem anar a descansar als seus països amb la nostra jubilació minsa,
quan ens jubilarem ?, ens jubilarem ?, o morirem pel camí ?
però els alemanys sí que podran anar a fer-ho a Mallorca, a la fi ja es d’ ells,
i si els hi venem les illes ?,
ens podríem “forrar”,
també ens podríem vendre la part del nord del Marroc ?
Però ningú dius res,
Com es diu? som xaiets?
I ningú no es defeca en la mare que els va parir,
I ningú decideix asseure’s a les voreres durant al menys una setmana a veure què passa,

I ningú diu PROU germans,
I ningú diu: si ens voleu seguir robant la pasta, haureu de venir a cada casa a fer-ho, fills de la g__n pu_a, ... etc. etc.
Mai havíem sigut tan "gilis" germans,
Mai havíem deixat que ens donessin tant pel c___
Amén

Bona nit i tapat

sábado 6 de noviembre de 2010

Jubilación a los 67

Las letras están de suerte, la jubilación a los 67 años no les afecta.
Gracias a la última normativa de la Real Academia Española, la ch y la ll ya se han jubilado. Así que ahora serán menos letras en el abecedario, serán 27, o sea que las que se quedan tendrán que trabajar más. Igual que lo que ocurre en la empresa, oiga, que cada vez somos menos y tenemos que repartirnos el trabajo de los que se fueron.
Otra novedad es que la i griega de toda la vida ya no se llamará así, sino que ahora deberemos llamarla por otro nombre: ye. Es como si usted se va al registro y pide que le cambien el apellido, vamos. Grecia ya no es lo que fué y además pierde una letra, no sé cómo se van a quedar los griegos, jroña que jroña.
Bueno todavía nos quedan las haches las jotas y las ges para ir sembrando confusión al paisanaje. Y la be seguirá siendo b y la uve seguirá siendo v y la doble ve seguirá siendo w, si es que lo bueno es lo que permanece para siempre, ¿ o no ?.
En fin que estos señores se están modernizando, menos mal.

martes 2 de noviembre de 2010

Dropos

Es veu que la Generalitat habilitarà una partida pressupostària per pagar els sous a persones denominades NI-NI, o sigui que ni estudien ni treballen. (¡ Qui punyetes te temps per inventar-se aquestes gilipollades de paraules !).
Al mateix temps, els polítics (que son els que han creat aquesta dotació econòmica) ens volen fer sentir responsables a nosaltres, diuen que la culpa del fracàs escolar és de la societat, com si ells no formessin part de la societat, es veu que ells viuen al cel.
Doncs a mi no me'n faran sentir de culpable, perquè aquí els únics culpables d’ aquesta lacra son per ordre: primer els mateixos individus denominats NI-NI, o sia el que abans en dèiem un dropo, en segon lloc els seus pares per haver-los consentit, mimat i no educat com Deu mana i en tercer lloc els polítics per no haver trobat encara uns plans d’ estudis útils i que no hagin de ser modificats cada any.
Ara ja estem en època d’ eleccions i les promeses i desgavells dels nostres polítics seran el nostre pa de cada dia.
¡ Quina llàstima de país !

jueves 29 de julio de 2010

Ja era hora

El Parlament de Catalunya ha abolit les corridas de toros. ¡ Ja era hora !.
De ben segur, que si s' hagués fet un referèndum popular, el percentatge de vots a favor de l' abolició d' aquest lamentable espectacle, hagués sigut molt més alt que el resultat final de la votació dels polítics al Parlament de Catalunya, subrogats a obscurs interessos polítics i econòmics.
I probablement també s' haguessin abolit aquestes festes populars anomenades embolats, o com punyetes és digui, en les que es lliga'n torxes a les banyes dels braus, quatre eixelebrats hi corren al davant i es sotmet a l' animal a un grau d' estress absolutament brutal pel gaudi d' alguns "humans".
Per fi, sembla que hem acabat amb una pràctica sàdica i de maltractament a un animal que alguns dels habitants del "país germà", diuen que els representa i per això el fan servir de logo amb molts dels seus actes públics i fins i tot alguns el posen al bell mig de la seva bandera.
Si l' estimen tant, perquè el punxen i li burxen les ferides fins a aconseguir que mori dessagnat en una plaça ?, no és una gran contradicció fer patir a un animal que tant t' estimes ?.
I no es també una contradicció extraordinària tenir una Llei de Protecció dels Animals i al mateix temps permetre que s' en maltracti a un de ben gros, en actes públics i amb publicitat ?. La senyora Espe Aguirre diu que de tots els animals del nostre país, el brau, des de que neix, és el més ben tractat, (deu volgué dir al seu país). Doncs a mi no m'agradaria estar en la pell dels éssers vius més ben cuidats d' aquesta senyora.
El senyor propietari de la plaça de braus, en lloc de queixar-se tant i de demanar diners a tots els catalans, faria bé en donar-li una altra utilitat a aquest recinte. Segurament no li aniria malament posar-hi uns quants cinemes, una biblioteca i una plaça pública amb jardí, així aquesta cultura popular a la que tant fan referència seria més real, més cultura de veritat. També pot optar per reciclar-se i exportar aquest espectacle a altres països amb gustos i legislacions primitives, segurament hi farà mes diners que aquí. Probablement si demana recursos econòmics a aquesta Espanya casposa, per emprendre aquesta aventura empresarial als mercats exteriors, els hi donaran de seguida i a fons perdut.

La dreta cavernícola, amb representació al nostre Parlament, i que és diu demòcrata, no tan sols no accepta la voluntat popular i la sobirania del Parlament de Catalunya, sinó que pensa recorre al Parlament espanyol, al Senat espanyol i fins i tot, si s'escau, al Tribunal Constitucional espanyol, tal com ja va fer amb l' Estatut. És a dir, no es senten representats pel Parlament al que pertanyen?, dons si és així que l' abandonin. No puc entendre que una persona estigui afiliada a un club a on no s' hi trobi bé.
El seu procediment, ja ho estem veient, serà que cada vegada que no els hi agradi una llei votada i acceptada democràticament pels catalans, s' en aniran al jutjat, això es ser demòcrata?.
Si el senyor Rajoy guanya les properes eleccions, Deu no ho vulgui, li proposo que es posi una cadira al Tribunal Constitucional i des d' allí governi Espanya. No cal que nomeni ministres, els mateixos membres de l' Alt Tribunal li serviran. Pel que fa al Parlament espanyol, serà millor que el clausurin i així ens estalviarem molts diners tots plegats.

Diuen que aquesta decisió es un pas endavant més de Catalunya per demostrar que els catalans ens volem allunyar d' Espanya. Efectivament, tenen raó, ens volem allunyar de qualsevol país amb males pràctiques com aquestes, no volem que la resta del món ens identifiqui com a membres d' una població "primitiva" que es dedica a torturar animals, per exemple, ni a posar entrebancs a les lleis votades lliurement pels ciutadans del nostre País, ni a decidir per nosaltres.

Adéu a aquesta Espanya.

jueves 8 de julio de 2010

Curt de cafè, amb llet desnatada i sacarina = un desgraciat.

Companys, què ens està passant ?.
Com que som conscients que som una Nació i tenim dret a decidir el que volem, un dia redactàrem i votàrem un Estatut modest i prèviament retallat pel diputats del Parlament de Catalunya.
El portàrem a Madrid i allà els espanyols el van tornar a escurçar, però malgrat tot, al final el van aprovar al Congrés i al Senat. Per tant representa que ja era bo.
Però no, després ve un partit que està representat al Parlament de Catalunya i que es diu català, i el porta al Tribunal Constitucional, que per cert es el tribunal més bipolar i polititzat que hi deu haver al mon i ens el torna fet un nyap. Es a dir que de la idea inicial amb això que ens han tornat, l’ Estatut s’hi assembla com un ou a una castanya.
Llavors tots ens esquincem els vestits i despotriquem de tot al bar.
La cosa va a majors i decidim fer una “mani”. Com es evident, una “mani” ha de tenir un eslògan, un per què, una raó de ser. I ja hi som pel tros, ja ens fem caquetes als pantalons, no fos cas que Algú s’ enfadés al partit o a “Madrit”.
Quina classe política tenim aquí?, o com deia en Pujol, qui s’ han cregut que som nosaltres?
Si els nostres representants polítics no s’ ho creuen que som una Nació, que no vagin a la “mani”, que es quedin a casa, o que els hi posin una pantalla gegant al Palau de la Generalitat i s’ ho mirin per TV3, o que vagin a un casament a Guadalajara, però si us plau que no molestin. I a les properes eleccions, per favor no es presentin, no ens intentin enganyar més, que aquí ja fa anys que ens coneixem tots.
Des d’ aquí també vull fer un suggeriment: podrien disfressar als Mossos com si fossin els Grisos, sí com els del franquisme i que ens fessin córrer una mica per l’ eixampla, com abans, així podríem fer una mica de reality show, i una mica de esport.
Aquest país es patètic. ¡¡Quina llàstima!!.
I el més greu es que l’ estan descafeïnant i ens estan motivant a tots a no fer res.
Salut companys.



lunes 14 de junio de 2010

Els règims

¡¡ Que difícil es fer règim quan t’agrada menjar i beure bé !!.
En primer lloc perquè els amics com que ho saben et conviden a menjar bones viandes, et demanen la teva opinió sobre un plat que ells saben cuinar molt bé, et telefonen perquè els hi cuinis aquella recepta que a tu et queda tan bé.
¡ No et dic res, si com jo, ets d’ una penya gastronòmica !.
Altres et pregunten quin gin-tònic beus habitualment, i et suggereixen d’ altres de millors que naturalment et veus obligat a tastar. Llavors ja no tan sols es el menjar, es també beure.
Les calories, son el dimoni, l’ enemic a combatre.
El colesterol dolent: quan dic aquesta paraula veig la cara del meu metge.
Sabeu el que és la mala consciència ?, el complex de culpabilitat ?, doncs si vols ser un bon gastrònom ho has de saber combatre o anivellar, sinó estàs llest.
Per exemple, mentre escric aquestes ratlles, m’ estic bevent un gin-tònic Citadelle que m’ ha recomanat un amic, i he de dir que encertadament, la marca de la tònica no us la diré per no fer més publicitat, bé per què no ?, es una Fever-Tree i amb un esquitx de llimona, és genial.
Ja ho veuen, (com diria el Molina), un balança com jo, doncs ho ha de tenir clar, ha de poder mantenir l’ equilibri entre la “salut” i els sublims plaers com el del menjar i beure com un es mereix.
Salut companys.

martes 1 de junio de 2010

A veure, oi que no som gilipolles ?

A veure, oi que no som gilipolles ?
Doncs es veu que alguns polítics encara s’ ho pensen.
Jo he llegit estadístiques que diuen que Espanya és el país amb més universitaris d’ Europa. Com a mínim doncs, hem de pensar que tenim una joventut estadísticament amb més formació i criteri que d’altres països de la Comunitat.
A més, els que no son universitaris no vol dir que siguin analfabets, per tant hem de pensar que si no estant incapacitats mentalment entenen el que passa.
Per acabar, trobaríem els considerats pel sistema com inútils, però en qüestió de diners, ja se sap que “el hambre aguza el ingenio” i per tant hem de pensar, que a lo millor no son tant inútils com ells es pensen.
Llavors, es que hi ha algú encara que sigui imbècil del tot quan ens parlen de diners?, quan ens toquen la butxaca?, em sembla que no.
No paro d’ escoltar polítics amb cara de persona intel·ligent que diuen que els ciutadans son conscients que ara toca fer sacrificis, altres diuen que la majoria de ciutadans estan d’ acord amb les mesures presentades per “apretarse el cinturón” ho escric en castellà perquè quan jo era petit, en el discursos anuals que feia el dictador Franco ho deia sovint, o sigui que no ens ve de nou.
Doncs no, estem absolutament en contra de que els que estem fitxats a la Hisenda Pública, siguem els que (per la facilitat que representa el tenir-nos a la llista) siguem els que paguem els plats trencats, perquè nosaltres, els ciutadans de base, no hem generat la crisi i en canvi la hem pagat i la seguirem pagant perquè el problema no està acabat ni de bon tros.
Encara més, pagarem per partida doble, per els increments d’ impostos que venen des de Madrid i els que ens venen de la Plaça Sant Jaume.
Es a dir, per dir-ho curt i ras, com sempre “cornuts i pagar el beure”.
Salut