Pere de Canyamars

Cat-Andunya

2011-06-02T14:47:00.004+02:00

Estoy indignado

Rubalcaba dice que sabe cómo solucionar el problema existente entre Catalunya y España, y ¿por qué ha esperado tantos años para decirlo? ¿o es que se le apareció la Virgen la semana pasada y se lo explicó?

La Ministra alemana de Sanidad, no piensa dimitir después de que su incontinencia verbal sobre los pepinos españoles nos haya causado un daño económico irreparable en las exportaciones agrícolas a corto y medio plazo.

Los políticos españoles y catalanes, con la que está cayendo, siguen haciendo presupuestos recortando lo que no toca, es decir lo que afecta a los demás o sea a nosotros a los que pagamos, y manteniendo los departamentos innecesarios, los estudios innecesarios, sus subidas de sueldos ya altos de por sí en tantos casos, los viajes, las dietas, las tarjetas de crédito, los cargos, los coches, los teléfonos, en definitiva los despilfarros denunciados tantas y tantas veces por la ciudadanía y los medios de comunicación, todo este derroche se mantiene intocable.

Hay cuatro acampados en algunas plazas del país hablando claro, clarísimo, pero nadie les hace ni puto caso. Ya se cansarán piensan los poderes fácticos y si no les damos una manta de palos y a otra cosa mariposa. O se organizan en un partido político poderoso o no hay nada que hacer.

Por no hablar de los "mercados", esos extraños individuos que no se dejan ver ¿transparentes? ¿oscuros? que nadie sabe quienes son ¿nadie?, siguen robándonos, dejando a mucha gente en la miseria y campando por sus respetos, ¡ y no pasa nada !. Dicen que hemos estado viviendo por encima de nuestras posibilidades y eso ha sido "culpa" nuestra, que los currantes tenemos la obligación de vivir jodidos para siempre y por esto ellos se han empeñado en conseguirlo y van ganando.

Frau Merkel dice que todos los de la CEE deberíamos trabajar el mismo número de horas y tener el mismo número de días de vacaciones, se le ha olvidado decir que todos deberíamos tener también los mismos sueldos que los alemanes. Por cierto, está en los libros de historia económica, los españoles que emigraron a Alemania en el siglo pasado, mejoraron los tiempos standard que entonces tenían los operarios alemanes y los tuvieron que cambiar, ¡ que lo sepan !. Tampoco se acuerdan de la que liaron ellos hace un par de años con los piensos contaminados con dioxinas. ¡ Listos, que son unos listos !. Y se creen que somos gilipollas.

En fin hay una solución pero parece que no somos capaces. Como veo que no hay lo que hay que tener en este país para declarar la Independencia de Catalunya y gobernarnos nosotros mismos, propongo que declaremos la guerra a Andorra, nos dejemos ganar y nos convirtamos en Andorranos. A partir de ahí construyamos un país nuevo llamado Cat-Andunya y entonces nos podremos integrar a la comunidad internacional sin hacer el ridículo y viviremos dignamente.

Per què l' aigua del mar és salada

2011-05-07T11:08:00.004+02:00

Una vegada eren dos germans, un ric i avariciós i l' altre pobre i molt bo.
El ric tenia amargat al pobre i aquest desesperat va decidir un dia anar a mar i ofegar-se. Però de sobte una velleta bondadosa se li aparegué i li donà un molinet, ella li explicà que quan li digués al molinet "molinet, mol!" el molinet li donaria tot el que ell volgués i quan estiguis satisfet, dient "molinet, para de moldre!" s' aturarà de cop.
Així ho feu i quan hagué demanat un gran dinar, una casa gran i espaiosa plena de mobles, vestits, llibres i de tot i més, hortes, vinyes i arbres fruiters, digué "molinet para de moldre!".
En saber-ho el seu germà es cremava viu per dins de cobdícia, i ell com era de bona pasta li explicà.
- Me'l podries deixar aquest molinet germà?
I com era tan bo, li va deixar.
Al germà que havia tingut una mala collita de palla en va demanar al molinet i començà a rajar palla, però com no havia escoltat a son germà, no sabia aturar el molinet així que quan la palla va arribar a caure fins i tot a la llar de foc, es va cremar tot i va perdre la casa.
Però el germà bo, va recuperar el molinet i li deixà la casa com estava abans. I així els dos germans es reconciliaren i no es barallarem mai més.
Un capità mercant es va asabentar de la historia i li va demanar el molinet, i ell com era tan bo no s' hi va poguer negar.
Fet a la mar per anar a buscar sal va pensar, si li diem al molinet "Molinet mol sal!" ens estalviarem molta feina. Dit i fet, el molinet començà a moldre sal, i més sal, i molta més sal, tanta que el vaixell es va enfonsar de tant pes i el capità i la tripulació van anar a parar al fons del mar.
I com que ningú no sap on és i no li poden dir "molinet para de moldre!" doncs ell segueix molent sal, fins que algú no el pesqui amb una xarxa i l' aturi.
Per això l' aigua del mar és salada, perquè abans era dolça com la dels rius i rieres i les fonts.

Fin de año

2011-01-27T19:51:00.039+01:00

DIARIO DE UN VIAJE A MARRUECOS
26-12-10 BCN - Villena / 27-12-10 Villena - Algeciras / 28-12-10 Algeciras - Tarifa - Tánger - Arfoud / 29-12-10 Arfoud - Merzouga
30-12-10 Merzouga - M' Hamid / 31-12-10 M' Hamid / 1-1-11 M'Hamid / 2-1-11 M'Hamid - Ouarzazate / 3-1-11 Ouarzazate - Marrakech
4-1-11 Marrakech / 5-1-11 Marrakech - Tánger - Tarifa - Algeciras / 6-1-11 Algeciras - BCN
----------------------
- Día 26, muy motivados como siempre que se trata de ir a Marruecos, nos despedimos de nuestras familias y amigos por la tarde, pusimos en marcha nuestros 4x4 y nos fuimos con rumbo Sur y buen tiempo.
- Día 27, todos los participantes nos habíamos dado cita en el meeting point: Hotel Guadacorte, hotel andaluz con encanto, cerca de Algeciras. Una vez todos allí, como ya es costumbre, sobre las 21:00 hrs., nos dispusimos a gratificar nuestros estómagos con una visita al barrio de Los Palmones.
¡Oído cocina!: camarones, quisquillas, carabineros, calamares, caracoles, pescado al horno, a la espalda, ... etc., etc., vinos, cervezas, risas y ¡camarero la cuenta por favor!, taxi y al hotel. (Por cierto, aún estamos pagando la cuenta del restaurante gracias a una hipoteca que nos hicieron allí mismo, ;-)).
- Día 28, por la mañanita temprano, con aquella resaquita que deja la fiesta, un café bebío y con el frío en el cuerpo, nos pusimos todos disciplinadamente a hacer cola en el puerto de Tarifa para embarcar en un fast ferry hacia Tánger. Todo bien. La mar en calma, travesía tranquila, sellado de pasaportes a bordo. Llegada a Tánger, pocos coches en la aduana Marroquí, es Navidad amigo. En menos de 30 minutos estábamos circulando por Tánger, instalamos las emisoras y en unos pocos kms. de enlace entramos en la autopista Tánger - Marrakech con destino Arfoud.
Etapa larga. Peaje, autopista, peaje, gasolinera Afrikia, parada para el almuerzo, plato combinado marroquí y autopista y parada para el té con menta, y qué bonitos paisajes, el Atlas, ves caer la tarde, y la puesta de sol, y ... por la noche la llegada a Arfoud y al Hotel Xaluca.
Opípara cena, primero una sopa reparadora: la famosa harira, una cerveza Casablanca fresquita y el mundo te cambia de color, y después a disfrutar del buffet libre y pastelitos marroquíes, nyam, nyam, y luego unas copitas en el bar, y a acostarse que es de noche.

- Día 29. Ruta por la hamada, visita a un poblado nómada y fotos de buenos paisajes. Al mediodía vuelta a Arfoud a tiempo para comer una magnífica kalia regada con un buen vino tinto. Por la tarde shopping, compra de aceitunas en el souk, ¡qué ricas están!, también nos tomamos un tiempo para negociar una alfombra preciosa, incluso aprovechamos para que nos hicieran una reparación menor en un coche en el taller, bueno, bonito y barato.
Salimos de Arfoud por pista hacia Merzouga, ruta de paisajes preciosos, antiguos ksar abandonados, una puesta de sol, fotos, más paradas y más fotos de las dunas del Erg Chebbi al atardecer parada obligada en el Hotel de Alí el Cojo, concierto de percusión, conversaciones con Alí sobre el bien y el mal, té con menta y al final llegada al Hotel Tombuctú en Merzouga.

Tiempo para tomar un aperitivo con una Casablanca fresquita en la mano y una cena en el buffet libre, una kefta, y un poquito de tajine de pollo con aceitunas y ciruelas, ohhhh, se me hace la boca agua y de postre jugosas naranjas cortaditas, y ¡cómo me gustan los pastelitos marroquíes!, adiós a la dieta amigo. Acto seguido, participamos un poco de la música en directo bien recostados en los sofás del bar y a dormir que el siguiente día es de los buenos, pista, polvo y navegación.

- Día 30, nos levantamos temprano y salimos por la "pista prohibida" con dirección M'Hamid. pasamos por Taouz y Remlia. Polvo, toile onduleéeeeee, piedras y a saltar. Al mediodía parada para el almuerzo, a montar las mesas y la cocina y a comer algo calentito, un poco de cava de la nevera, un cafetito recién hecho y a seguir que falta mucho trecho. Chots, hamadas, camellos, cabras, nómadas, acacias, pozos, desinflar neumáticos, unas cuantas dunas, hinchar neumáticos, parada para tomar el té en el albergue de Ouzina. Encontramos poca gente del 4x4 transitando por allí, se acerca el fin de año y la peña prefiere quedarse en casa. Rio de arena, controles militares, puesta de sol, ¡el track, no pierdas el track amigo!, no te vayas a meter en Argelia amigo. Ya de noche, hacemos un alto en el pozo de los nómadas, paramos el coche, apagamos las luces, miramos el firmamento, desde este lugar del mundo sin contaminación lumínica, parece que puedes tocar las estrellas. En un momento dado, el jefe de la expedición gritó por la radio: ¡ya estamos en Tagounite!. Ya falta menos para M'Hamid, al fin !!. Solo han sido unas 13 horas de camino y a alguno se le ha caído un empaste de tanto saltar, juassss.
Ya en M' Hamid, llegamos al hotel Kashba Azalay. Ambiente acogedor, buenas habitaciones, propietarios amables y encantadores. Pídeles la luna que te la bajan. Ducha, cena, (por cierto tienen una vajilla preciosa), y a dormir muy planos.

- Día 31 salimos de M'Hamid por el río de arena y hacemos dunas, Iriki, y dunas y polvo. Regresamos al hotel para acicalarnos ya que ¡amigos es fin de año! y tenemos que celebrarlo. El hotel nos preparó una velada inolvidable. Cena marroquí con vinos y cavas catalanes, se nota que el jefe es de Andorra y su mujer de Bilbao. A golpe de gran paella nos dieron las uvas y acto seguido festival bereber. Un grupo de hombres vestidos con sus trajes típicos, entre los que estaban los cocineros y los camareros del hotel, cantaron y bailaron durante varias horas, tocaron sus instrumentos y participamos todos juntos de este festival. Una entrada de año magnífica.

- Día 1 de enero, visitamos el palmeral que hay detrás del hotel, es el antiguo M' Hamid, acompañados por el recepcionista del hotel, marroquí que tiene su vivienda en la kashba. Nos presentó a su familia y tomamos el té con ellos.
Más tarde nos trasladamos a Zagora para el almuerzo, después del café hicimos una parada en el taller del amigo Mohamed El Gordito. Se nota que hay crisis, poca gente en el taller. Nos limpiaron los filtros como está mandado y luego nos cambiaron la pegatina del taller por la nueva versión. Al pasar por Amazraou, visitamos la biblioteca más antigua de Marruecos y compramos tajines, ceniceros, jarros y demás poterie.
Regreso al Azalay.
- Día 2, nos subimos a los 4x4 con destino a Ouarzazate, la puerta del Gran Sur, en la encrucijada de los valles del Dadés y del Draa, durante el recorrido podemos admirar el valle del Draa, desde Zagora a Agdz.
para llegar al mediodía y después de dar una vueltecita sentarse a comer una buena tajine. Por la tarde visita a los estudios de cine y sus decorados de porexpán, ¡el milagro del cine!, ¡cuánta fantasía!, parece extraño que cuando vemos las películas no nos demos cuenta de la trampa y del cartón, La última tentación de Cristo, Gladiator, El reino de los cielos, Kundur, Siete años en el Tibet, Asterix y Obelix, Belén, Cleopatara, el Agente 007, Herodes y tantos otras películas, han sido rodadas en estos platós low cost.
En una hora nos plantamos en el ksar de Aït Ben Haddou, impresionante alcázar marroquí, (especialmente bella con la caída del sol, es cuando la vemos en tonos ocres), nos recuerda la riqueza de tiempos pasados, es realmente impresionante pasear por sus calles interiores y llegar a lo más alto y admirar desde allí todo el valle.
Después de la visita, un té con menta sentados sobre una alfombra en una pequeña sala del hotel que está en lo alto del ksar, charla distentida, fotos y comentarios sobre lo visto y de regreso al parking pasamos de nuevo por las tiendas para turistas y a regatear y a comprar otra vez amigo, buen precio aquí amigo, ¿catalanes?, visca el barça amigo.
Ya de noche, nos dirigimos al Hotel Ksar Ighnda para el cocktail de bienvenida, la cena servida como lo hacen los franceses, con clase, y al acabar, paseo por los jardines del hotel, una copita en el bar y a soñar con los angelitos negros.

- Día 3, nos vamos por la pista que sube al Telouèt, pista que atraviesa el Alto Atlas, una de las más hermosas de Marruecos, pasando por Achahoud, paisajes impresionantes, pueblos con casas de adobe y subimos y subimos alrededor de los 2.000 mts., hacemos una parada en el Auberge Telouet de Ahmed Boukhsas, donde tomamos el té y visitamos el palacio que hay a 500 mts.del último señor del Atlas, El-Hadj Thami el-Mezouari el-Glaouli, 1878-1956, que pretenden estar reconstruyendo y en el que hay salas que se parecen a la Alhambra de Granada. Seguimos adelante y pasamos por el famoso puerto de montaña Tizi-N-Tichka a unos 2.300 mts. de altitud.
Vamos bajando hacia Marrakech por carretera de curvas interminable y por el camino paramos a comer en unos bares que tiene barbacoas a pie de carretera y donde la carne jalal es excelente. Pinchos de carne de cordero, de ternera, de pollo, kefta, patatas fritas, postre y café, y te permiten disponer del vino de tu nevera. Después de este almuerzo ya tienes fuerzas para seguir camino.
Y finalmente, a primera hora de la tarde llegada a ¡Marrakech!, la “Perla del Sur”, siempre tan bonita, especialmente al atardecer.
Primera parada en el Ksar Anika Riad en el casco antiguo. Reparto de habitaciones, ducha y a la calle.
Segunda parada, La Medina (Patrimonio Mundial de la Humanidad), los zocos, el barrio judío, las puertas, la Koutoubia que sirvió de modelo para hacer la Giralda de Sevilla, , la muralla, el tráfico caótico, los olores, el sabor de una buena naranjada recién exprimida, regatear los precios amigo que hay crisis y hacer fotos y comprar pulseras y pasear y comprar bolsos. Una cena en los chiringuitos de la plaza Jemaa-el-Fna es imprescindible, y de regreso al Riad un té con menta, lavarse los piños y a la cuna a descansar, que nos lo hemos ganado.
- Día 4, después de desayunar, recorrido a pie por la ciudad, esta vez con un guía oficial, es la manera de enterarse de todo. Visita al barrio judío la mellah, la Menara, las tumbas de los reyes, el cementerio, la herboristería más famosa de la ciudad situada en la puerta de Bab-Agnaou, los jardines de palacio, en fin un completo. Almuerzo en un restaurante típico marroquí y siesta.
Al atardecer, más compras y paseos por la Medina, imposible ver todas las tiendas que hay allí, porque tiene un montón de kms. de calles. Y por la noche, cena marroquí (incluida la famosa "pastille"), vinos marroquíes de primera, todo ello amenizado con música y la danza del velo, una maravilla.
- Día 5, salida de Marrakech no sin antes parar un momento en el famoso supermercado Marjane Marrakech Menara y comprar unas botellas de vino marroquí tipo Domaine Sahari y unas cajas de cervezas Casablanca. Cuando estás en casa y tienes nostalgia de Marruecos van muy bien.
Y de nuevo autopista hasta llegar a Tánger, trámites aduaneros y subir al ferry hasta Tarifa. Dormir de nuevo en el Hotel Guadacorte previa suculenta cena mientras comentamos lo que ha dado de sí nuestro viaje. Despedidas y a dormir.
- Día 6, carretera, autovía, autopista y cansancio. Destino CASA.
Y colorín colorado este diario se ha acabado.

Jo també t' estimo

2011-01-26T21:54:00.002+01:00

Senyors, senyores, famílies, nens i nenes:
El mon s’ acaba.
El cafè per a tots s’ està esbravant, la cafetera ha rebentat.
El país veí, trontolla, el fill del rei està “pre-ocupat”,
els trens s’ estan aturant, els autobusos també,
els controladors ja no controlen res, no tenim diners, la feina està minvant,
els països low cost fan llufa, les multinacionals s’ en van de casa nostra,
fa fred i no tenim estufes ... oh Déu meu !!
Els carburants cada vegada son més cars, que farem amb els nostres enginys mecànics activats amb benzina ?
La jubilació cada vegada es més lluny, no hi ha diners, son a les butxaques d’ algú, però de qui?.
Els àrabs s’ han revolucionat, ja no podrem anar a descansar als seus països amb la nostra jubilació minsa,
quan ens jubilarem ?, ens jubilarem ?, o morirem pel camí ?
però els alemanys sí que podran anar a fer-ho a Mallorca, a la fi ja es d’ ells,
i si els hi venem les illes ?,
ens podríem “forrar”,
també ens podríem vendre la part del nord del Marroc ?
Però ningú dius res,
Com es diu? som xaiets?
I ningú no es defeca en la mare que els va parir,
I ningú decideix asseure’s a les voreres durant al menys una setmana a veure què passa,
I ningú diu PROU germans,
I ningú diu: si ens voleu seguir robant la pasta, haureu de venir a cada casa a fer-ho, fills de la g__n pu_a, ... etc. etc.
Mai havíem sigut tan "gilis" germans,
Mai havíem deixat que ens donessin tant pel c___
Amén
Bona nit i tapat

Jubilación a los 67

2010-11-06T11:53:00.001+01:00

Las letras están de suerte, la jubilación a los 67 años no les afecta.
Gracias a la última normativa de la Real Academia Española, la ch y la ll ya se han jubilado. Así que ahora serán menos letras en el abecedario, serán 27, o sea que las que se quedan tendrán que trabajar más. Igual que lo que ocurre en la empresa, oiga, que cada vez somos menos y tenemos que repartirnos el trabajo de los que se fueron.
Otra novedad es que la i griega de toda la vida ya no se llamará así, sino que ahora deberemos llamarla por otro nombre: ye. Es como si usted se va al registro y pide que le cambien el apellido, vamos. Grecia ya no es lo que fué y además pierde una letra, no sé cómo se van a quedar los griegos, jroña que jroña.
Bueno todavía nos quedan las haches las jotas y las ges para ir sembrando confusión al paisanaje. Y la be seguirá siendo b y la uve seguirá siendo v y la doble ve seguirá siendo w, si es que lo bueno es lo que permanece para siempre, ¿ o no ?.
En fin que estos señores se están modernizando, menos mal.

Dropos

2010-11-02T19:31:00.000+01:00

Es veu que la Generalitat habilitarà una partida pressupostària per pagar els sous a persones denominades NI-NI, o sigui que ni estudien ni treballen. (¡ Qui punyetes te temps per inventar-se aquestes gilipollades de paraules !).
Al mateix temps, els polítics (que son els que han creat aquesta dotació econòmica) ens volen fer sentir responsables a nosaltres, diuen que la culpa del fracàs escolar és de la societat, com si ells no formessin part de la societat, es veu que ells viuen al cel.
Doncs a mi no me'n faran sentir de culpable, perquè aquí els únics culpables d’ aquesta lacra son per ordre: primer els mateixos individus denominats NI-NI, o sia el que abans en dèiem un dropo, en segon lloc els seus pares per haver-los consentit, mimat i no educat com Deu mana i en tercer lloc els polítics per no haver trobat encara uns plans d’ estudis útils i que no hagin de ser modificats cada any.
Ara ja estem en època d’ eleccions i les promeses i desgavells dels nostres polítics seran el nostre pa de cada dia.
¡ Quina llàstima de país !

Ja era hora

2010-07-29T17:25:00.000+02:00

El Parlament de Catalunya ha abolit les corridas de toros. ¡ Ja era hora !.
De ben segur, que si s' hagués fet un referèndum popular, el percentatge de vots a favor de l' abolició d' aquest lamentable espectacle, hagués sigut molt més alt que el resultat final de la votació dels polítics al Parlament de Catalunya, subrogats a obscurs interessos polítics i econòmics.
I probablement també s' haguessin abolit aquestes festes populars anomenades embolats, o com punyetes és digui, en les que es lliga'n torxes a les banyes dels braus, quatre eixelebrats hi corren al davant i es sotmet a l' animal a un grau d' estress absolutament brutal pel gaudi d' alguns "humans".
Per fi, sembla que hem acabat amb una pràctica sàdica i de maltractament a un animal que alguns dels habitants del "país germà", diuen que els representa i per això el fan servir de logo amb molts dels seus actes públics i fins i tot alguns el posen al bell mig de la seva bandera.
Si l' estimen tant, perquè el punxen i li burxen les ferides fins a aconseguir que mori dessagnat en una plaça ?, no és una gran contradicció fer patir a un animal que tant t' estimes ?.
I no es també una contradicció extraordinària tenir una Llei de Protecció dels Animals i al mateix temps permetre que s' en maltracti a un de ben gros, en actes públics i amb publicitat ?. La senyora Espe Aguirre diu que de tots els animals del nostre país, el brau, des de que neix, és el més ben tractat, (deu volgué dir al seu país). Doncs a mi no m'agradaria estar en la pell dels éssers vius més ben cuidats d' aquesta senyora.
El senyor propietari de la plaça de braus, en lloc de queixar-se tant i de demanar diners a tots els catalans, faria bé en donar-li una altra utilitat a aquest recinte. Segurament no li aniria malament posar-hi uns quants cinemes, una biblioteca i una plaça pública amb jardí, així aquesta cultura popular a la que tant fan referència seria més real, més cultura de veritat. També pot optar per reciclar-se i exportar aquest espectacle a altres països amb gustos i legislacions primitives, segurament hi farà mes diners que aquí. Probablement si demana recursos econòmics a aquesta Espanya casposa, per emprendre aquesta aventura empresarial als mercats exteriors, els hi donaran de seguida i a fons perdut.

La dreta cavernícola, amb representació al nostre Parlament, i que és diu demòcrata, no tan sols no accepta la voluntat popular i la sobirania del Parlament de Catalunya, sinó que pensa recorre al Parlament espanyol, al Senat espanyol i fins i tot, si s'escau, al Tribunal Constitucional espanyol, tal com ja va fer amb l' Estatut. És a dir, no es senten representats pel Parlament al que pertanyen?, dons si és així que l' abandonin. No puc entendre que una persona estigui afiliada a un club a on no s' hi trobi bé.
El seu procediment, ja ho estem veient, serà que cada vegada que no els hi agradi una llei votada i acceptada democràticament pels catalans, s' en aniran al jutjat, això es ser demòcrata?.
Si el senyor Rajoy guanya les properes eleccions, Deu no ho vulgui, li proposo que es posi una cadira al Tribunal Constitucional i des d' allí governi Espanya. No cal que nomeni ministres, els mateixos membres de l' Alt Tribunal li serviran. Pel que fa al Parlament espanyol, serà millor que el clausurin i així ens estalviarem molts diners tots plegats.

Diuen que aquesta decisió es un pas endavant més de Catalunya per demostrar que els catalans ens volem allunyar d' Espanya. Efectivament, tenen raó, ens volem allunyar de qualsevol país amb males pràctiques com aquestes, no volem que la resta del món ens identifiqui com a membres d' una població "primitiva" que es dedica a torturar animals, per exemple, ni a posar entrebancs a les lleis votades lliurement pels ciutadans del nostre País, ni a decidir per nosaltres.

Adéu a aquesta Espanya.

Curt de cafè, amb llet desnatada i sacarina = un desgraciat.

2010-07-08T20:29:00.001+02:00

Companys, què ens està passant ?.
Com que som conscients que som una Nació i tenim dret a decidir el que volem, un dia redactàrem i votàrem un Estatut modest i prèviament retallat pel diputats del Parlament de Catalunya.
El portàrem a Madrid i allà els espanyols el van tornar a escurçar, però malgrat tot, al final el van aprovar al Congrés i al Senat. Per tant representa que ja era bo.
Però no, després ve un partit que està representat al Parlament de Catalunya i que es diu català, i el porta al Tribunal Constitucional, que per cert es el tribunal més bipolar i polititzat que hi deu haver al mon i ens el torna fet un nyap. Es a dir que de la idea inicial amb això que ens han tornat, l’ Estatut s’hi assembla com un ou a una castanya.
Llavors tots ens esquincem els vestits i despotriquem de tot al bar.
La cosa va a majors i decidim fer una “mani”. Com es evident, una “mani” ha de tenir un eslògan, un per què, una raó de ser. I ja hi som pel tros, ja ens fem caquetes als pantalons, no fos cas que Algú s’ enfadés al partit o a “Madrit”.
Quina classe política tenim aquí?, o com deia en Pujol, qui s’ han cregut que som nosaltres?
Si els nostres representants polítics no s’ ho creuen que som una Nació, que no vagin a la “mani”, que es quedin a casa, o que els hi posin una pantalla gegant al Palau de la Generalitat i s’ ho mirin per TV3, o que vagin a un casament a Guadalajara, però si us plau que no molestin. I a les properes eleccions, per favor no es presentin, no ens intentin enganyar més, que aquí ja fa anys que ens coneixem tots.
Des d’ aquí també vull fer un suggeriment: podrien disfressar als Mossos com si fossin els Grisos, sí com els del franquisme i que ens fessin córrer una mica per l’ eixampla, com abans, així podríem fer una mica de reality show, i una mica de esport.
Aquest país es patètic. ¡¡Quina llàstima!!.
I el més greu es que l’ estan descafeïnant i ens estan motivant a tots a no fer res.
Salut companys.

Els règims

2010-06-14T21:00:00.005+02:00

¡¡ Que difícil es fer règim quan t’agrada menjar i beure bé !!.
En primer lloc perquè els amics com que ho saben et conviden a menjar bones viandes, et demanen la teva opinió sobre un plat que ells saben cuinar molt bé, et telefonen perquè els hi cuinis aquella recepta que a tu et queda tan bé.
¡ No et dic res, si com jo, ets d’ una penya gastronòmica !.
Altres et pregunten quin gin-tònic beus habitualment, i et suggereixen d’ altres de millors que naturalment et veus obligat a tastar. Llavors ja no tan sols es el menjar, es també beure.
Les calories, son el dimoni, l’ enemic a combatre. El colesterol dolent: quan dic aquesta paraula veig la cara del meu metge.
Sabeu el que és la mala consciència ?, el complex de culpabilitat ?, doncs si vols ser un bon gastrònom ho has de saber combatre o anivellar, sinó estàs llest.
Per exemple, mentre escric aquestes ratlles, m’ estic bevent un gin-tònic Citadelle que m’ ha recomanat un amic, i he de dir que encertadament, la marca de la tònica no us la diré per no fer més publicitat, bé per què no ?, es una Fever-Tree i amb un esquitx de llimona, és genial.
Ja ho veuen, (com diria el Molina), un balança com jo, doncs ho ha de tenir clar, ha de poder mantenir l’ equilibri entre la “salut” i els sublims plaers com el del menjar i beure com un es mereix.
Salut companys.

A veure, oi que no som gilipolles ?

2010-06-01T21:25:00.000+02:00

A veure, oi que no som gilipolles ?
Doncs es veu que alguns polítics encara s’ ho pensen.
Jo he llegit estadístiques que diuen que Espanya és el país amb més universitaris d’ Europa. Com a mínim doncs, hem de pensar que tenim una joventut estadísticament amb més formació i criteri que d’altres països de la Comunitat.
A més, els que no son universitaris no vol dir que siguin analfabets, per tant hem de pensar que si no estant incapacitats mentalment entenen el que passa.
Per acabar, trobaríem els considerats pel sistema com inútils, però en qüestió de diners, ja se sap que “el hambre aguza el ingenio” i per tant hem de pensar, que a lo millor no son tant inútils com ells es pensen.
Llavors, es que hi ha algú encara que sigui imbècil del tot quan ens parlen de diners?, quan ens toquen la butxaca?, em sembla que no.
No paro d’ escoltar polítics amb cara de persona intel·ligent que diuen que els ciutadans son conscients que ara toca fer sacrificis, altres diuen que la majoria de ciutadans estan d’ acord amb les mesures presentades per “apretarse el cinturón” ho escric en castellà perquè quan jo era petit, en el discursos anuals que feia el dictador Franco ho deia sovint, o sigui que no ens ve de nou.
Doncs no, estem absolutament en contra de que els que estem fitxats a la Hisenda Pública, siguem els que (per la facilitat que representa el tenir-nos a la llista) siguem els que paguem els plats trencats, perquè nosaltres, els ciutadans de base, no hem generat la crisi i en canvi la hem pagat i la seguirem pagant perquè el problema no està acabat ni de bon tros.
Encara més, pagarem per partida doble, per els increments d’ impostos que venen des de Madrid i els que ens venen de la Plaça Sant Jaume.
Es a dir, per dir-ho curt i ras, com sempre “cornuts i pagar el beure”.
Salut

Resolver la vida, ja, ja, ja.

2010-05-24T18:59:00.007+02:00

A menudo oímos comentarios del tipo:
- Juan ya tiene la vida resuelta, tiene un trabajo fijo, se ha casado y tiene un hijo.
- ¡Qué suerte!, Pepe se ha prejubilado con 55 años, está hecho un chaval y ahora si que se han acabado los problemas para él.
En ocasiones, estamos tranquilos y pensamos que ya hemos conseguido una estabilidad económica y emocional, una tranquilidad vital. ¡ Esto ya está controlado!.

Pero, no amiguitos, la vida da muchas vueltas y a veces hay incidencias, sucesos y acontecidos que rompen esta pretendida estabilidad, esta digamos monotonía feliz, y entonces aparece una enfermedad leve o grave, un problema económico no previsto, una relación sentimental que se rompe, una baja en la familia, un trabajo que se pierde, etc. etc., y aquello que parecía que ya estaba encarrilado de por vida se tuerce y lo que parecía resuelto vuelve a estar manga por hombro.

Es en este instante, cuando nos damos cuenta que vamos a tener que actuar de nuevo, que vamos a tener que dar un cambio de rumbo a nuestra vida, que vamos a tener trabajo que hacer. A partir de ese momento nos encontramos en nuestro camino, con nuevas situaciones y vivencias que afrontar, conocemos a otras personas con sus realidades y problemas, otras maneras de ver y entender la vida, que no serán ni mejores ni peores que las nuestras, sino distintas, o tal vez no tan distintas. Es como cuando llevas el dedo vendado, es entonces cuando ves a cantidad de otra gente que está como tú.

Pasado el susto inicial, poco a poco, tratamos de volver a encontrar puntos de equilibrio que nos permitan vivir en paz y libertad, y en esa búsqueda nos damos cuenta que estamos en un camino junto a otras personas a las que les ocurre lo mismo, están buscando lo mismo que nosotros, paz, cariño, equilibrio, diversión, amor, armonía, independencia emocional.

Y en este camino, tratamos de resolver nuestra vida, pero no lo conseguiremos nunca, porque la vida solo se resuelve cuando se acaba, cuando te mueres. En el camino, SOLAMENTE podemos aspirar a vivir la vida con la máxima plenitud de la que seamos capaces, porque ya sabéis que "la vida no es un problema a resolver sino un misterio a vivir".
¿Qué nos deparará el camino mañana?.
Salud compañeros.

Tururut tururut qui gemega ja ha rebut

2010-05-12T22:33:00.004+02:00

Ja hem rebut, ja sabem qui pagarà la factura.
Primer els jubilats i pensionistes. Vull recordar que molts jubilats estant mantenint als seus fills sense feina, per exemple.
La millora de les infrastructures : cap problema President, si no fem la via del tren aquest any o el corredor de la Mediterrànea, ja la farem d’ aquí a quatre, això sí, perdent competitivitat envers els països competidors.
No ha pensat el govern Zapatero en :
els casos Gurtel sense destapar encara, la mala gestió de l’ Administració Pública que gasta fent una mala gestió dels recursos públics, la publicitat de les institucions públiques als mitjans de comunicació que no serveix per a res, les obres que costen entre el triple i el quàdruple més que el que estava pressupostat, les obres cosmètiques innecessàries com la proposta de l’ Ajuntament de Barcelona a la Diagonal, els viatges innecessaris de polítics amb tot el seu sèquit, els estudis subcontractats a empreses privades que haurien de ser fets pels tècnics de l’ Administració Pública, que per això han estat contractats, el triplicar el nombre de funcionaris per tenir contens als del tripartit, perseguir el delicte fiscal no d’ aquells que tenim una nòmina sinó precisament dels que no en tenen, que un diputat no hagi de declarar un terç del seu sou a l’ hora de fer la renda, que jo tingui de cotitzar 35 anys per cobrar la jubilació i ses senyories només set.
En fi, una vergonya. Senyor President, els trevalladors de les emprese privades ja fa dos anys que tenim el sou congelat, i n' hi ha alguns que ja no tenen ni contracte, tenen atur o ja s'els hi ha acabat.
Estic molt cabrejat, "mecaguencony".

La propietat privada

2010-05-12T19:28:00.002+02:00

No em remuntaré al origen de la família, la propietat privada i l’ estat, ni a Engels ni a Marx, no patiu.
El meu comentari va en el sentit del que cada cop més està passant respecte de l’ agressió a aquest concepte.
Al principi, fa uns anys, uns quants nois i noies “anti-sistema” denominats okupes, van començar a okupar edificis propietat de l‘Administració o d’ entitats públiques o de Caixes d’ Estalvi, etc.
Fins i tot ens feia gràcia aquest fet i en ocasions el recolzàvem perquè eren edificis tancats que s’ estaven degradant i alguns d’ aquests okupes els convertien en casals de joves, etc., i els hi donaven un ús social.
Poc a poc aquesta filosofia va anar derivant cap a un altre sentit i vàrem començar a veure joves que okupaven finques pel simple ús propi, es a dir, per estalviar-se pagar un lloguer.
Actualment la cosa ja s’ ha desmarxat i veiem cada dia, només cal posar la TV per la tarda, a gent com vostès o jo, als qui els hi han okupat un pis de la seva propietat que estava temporalment buit, i en alguns casos i ja reblant el clau, els hi han okupat la seva pròpia vivenda mentre eren de cap de setmana.
Aquestes persones es troben realment en una indefensió total a curt termini i han de començar un calvari de Jutjat i advocats, esmerçant’ hi recursos econòmics per fer fora de casa seva a indesitjables.
Molts d’ aquestos okupes no son ni tan sols ciutadans del nostre país, sinó immigrants d’altres països que, coneixent la lentitud, laxitud i bondat de les nostres lleis envers els delinqüents, i els lents procediments de la nostra Justícia, okupen vivendes reclamant uns drets per a ells que diuen els hi atorga la nostra Constitució, passant, això si, per damunt dels drets dels seus justos propietaris.
La cosa sembla que va de mal borràs, perquè el fenomen s’ està estenent per arreu del territori i qualsevol dia, amable lector, potser quan arribareu a casa vostra hi trobareu algú que us dirà que ¡ ah, ara això es casa meva, no haver deixat el pis sol !.
Salut companys.

Som o ens tornem xenòfobs?

2010-05-10T19:01:00.000+02:00

Les wiki enciclopèdies diuen que:
La xenofòbia (del grec ξένος xeno = estranger y φοβία fòbia = temor) es l’ odi i rebuig a l’ estranger, amb manifestacions que van des del rebuig més o menys manifest, el despreci i les amenaces, fins les agressions i assassinats. Una de las formes mes comunes de xenofòbia es la que s’ exerceix en funció de la raça, això és, el racisme.
La xenofòbia es basa en arguments de vegades prejudicis, de vegades opinions meditades- històrics, lingüístics, religiosos, culturals, i fins i tot nacionals, per justificar la separació total i obligatòria entre diferents grups ètnics, amb la finalitat de no perdre la "identitat pròpia", argument aquest molt esgrimit pels defensors de les comunitats indígenes, que practiquen una xenofòbia molt radical, aconseguint de governs com el brasiler fins i tot la prohibició de trepitjar territori indígena, per mantenir la cultura d'aquestes comunitats sense influències que les desvirtuïn.

Jo no penso que una persona neixi xenòfoba, és una cosa que no es deu transmetre genèticament, però hom pot començar a generar aquest sentiment si a casa seva, els seus pares ho son.

Crec que la majoria de les persones amb les que em comunico habitualment, s’ hi han tornat o ens hi hem tornat amb major o menor grau, degut a altres circumstàncies.

Probablement, si has tingut vivències personals en les que has xocat frontalment amb immigrants, i que t’ han generat un problema, tu et tornaràs un xenòfob radical, però si no és així, ho relativitzaràs.
Vull dir que la opinió que tenim dels fets que passen cada dia a la nostra societat, ens van conformant una opinió al respecte d’ aquest fenomen.

Estic convençut que una de les causes arrels del problema, es la nul·la execució de les lleis nacionals al respecte, i la poca implicació real i efectiva dels polítics en la regulació de la entrada de persones immigrants. Es evident que Espanya no pot rebre a un nombre il·limitat de persones d’ altres països que volen treballar al nostre, enlluernats pel nivell teòric de riquesa que veuen en les nostres societats. Sabem que només arribar, ens demandaran tots els serveis socials a l’abast de un ciutadà espanyol que ha contribuït durant anys amb el seu esforç econòmic a crear-los.
Entrem llavors en el conflicte:
- ells acaben d’ arribar i s’ els hi ha de donar de tot
- nosaltres ja hi érem i ara no tenim dret a rebre ajudes perquè el nostre nivell de renda es superior al seu
¡¡ ja hi som, ja estem generant xenofòbia !!.

Per no parlar de les màfies i de la delinqüència en general. De tots es sabut el nivell de tolerància i permisivitat de les nostres lleis i dels jutges. Espanya, ho diuen ells mateixos, és un paradís pels xoriços.
I això és el que més mal fa. Vegin sinó el recent cas de Badalona mal aprofitat, per cert, per un partit polític de dretes.

I per acabar em vull referir a la religió i als extremismes. Portar la religió a l’ extrem de la intolerància i a l’ inmovilisme, és un altre punt calent. Per mostra la qüestió del vel. S’ imaginen vostès que les dones d’ aquest país encara estiguessin obligades a portar mantellina per anar a l’ església?, i a estar separades dels homes per oir missa?. Hi ha hagut una evolució al si de l’ Església que ha permès fer aquest canvis, evolució que no veiem en altres religions com pot ser la musulmana.

Com diu una amiga meva, ¡¡ això està molt mal muntat !! i si no s’ hi posa remei acabarem a bufetades.

Salut

Germandat de Sant Josep de Canyamars

2010-04-25T23:26:00.002+02:00

Avui, 131 anys després de la seva fundació, els components de la Germandat de S. Josep de Canyamars, seguint amb el procediment que marquen els seus estatuts, ens hem tornat a reunir en Assemblea Ordinària a la Masia de Can Prats de Canyamars.

Un any més, esmorzar, lectura del acta anterior, passar llista, situació actual i precs i preguntes. La cobla ha tocat la sardana Amics de Canyamars, després tots els germans junts, dirigits per en Prats, (en Pere Sugranyes no ha pogut ser-hi, i hem trobat a faltar el seu discurs de cada any), hem cantat l’ himne de la Germandat.
I el més important, ens hem tornat a trobar en aquest bonic entorn, i hem retrobat a aquells que feia un any que no veiem. També hem tingut un record per aquells que ens han deixat. L’ esperit de la Germandat sobrevolava l’ ambient.

Pels que no sapigueu que és la Germandat us ho explicaré.
Antigament, com que no hi havia Seguretat Social els pagesos s’ organitzaven ells mateixos unes societats tipus mutualitats que procuraven recursos econòmics i assistències als seus membres, de manera que en cas de necessitat rebien ajuda tan econòmica com física dels Germans. Els Estatuts de les Germandats eren el procediment pel qual es regien.
La majoria d’ aquestes societats es van anar desfent en el temps. La de Canyamars, gràcies a persones amb empenta, s’ ha mantingut viva fins avui.
Ara, la Germandat te un valor simbòlic, però per a mi és una entitat i una tradició d’ aquelles que no s’ han de perdre, d’ aquelles que fan país, que tenen força. Una entitat que forma part de la nostra Historia i de la nostra tradició.
Salut germans.

Bona sort ? Mala sort? qui ho sap ...

2010-04-19T21:14:00.003+02:00

Aquest conte m' el va explicar l'Oriol Pujol www.oriol-pujol.com i com que m' agrada molt el publico per vosaltres.
En un poblat de la Índia, en una casa humil, hi havia un pare de família anomenat Manu que tenia dona i un fill, en Ravi.
Els veïns quan els visitaven li deien a en Manu: quina sort que tens, en Ravi es un xicot afavorit i treballador i t’ajuda en les feines del camp. Nosaltres tenim filles i no podem contar amb elles per treballar al camp
El pare els responia: bona sort, mala sort, qui ho sap?.
Un dia en Ravi va sortir a passejar per la selva i es va trobar un cavall salvatge. El cavall era blanc, jove i preciós. Ravi aconseguir portar-lo fins a casa seva i un cop allà tots s’en alegraren i van fer una gran festa. Els veïns li deien al seu pare: quina bona sort que tens, el teu fill ha trobat un cavall preciós. I en Manu els responia: bona sort, mala sort, qui ho sap?.
Dies després en Ravi va decidir que havia arribat l’hora de domar aquell cavall salvatge per utilitzar-lo en els treballs del camp. De manera que començà l’ensinistrament del cavall. En un d’aquestos exercicis, el cavall el llençà de cap a terra i el noi es fracturà una cama.
Els veïns el portaren a casa seva i li digueren al seu pare: quina mala sort, el teu fill s’ha trencat una cama. El pare com sempre els respongué: bona sort, mala sort, qui ho sap?.
Per aquells dies, el estat del Punjab estava en guerra contra l’ estat del costat i el Maharajà feia reclutar per la força homes joves dels poblats per anar a la lluita. Un bon dia les tropes del Maharajà arribaren al poblat on vivien en Manu i en Ravi. Els oficials del Maharajà en veure que en Ravi tenia una cama trencada van optar per passar de llarg i no el van fer anar a la guerra com als demés homes joves del poble. Els veïns van anar a veure en Manu i li digueren: quina sort que ha tingut en Ravi, per haver-se trencat la cama no ha tingut d’anar a la guerra i naturalment en Manu els respongué: bona sort, mala sort, qui ho sap? Etc...
O sigui que no sabem mai si el que ens passa ens portarà bona o mala sort.
Salut companys

Comunicació

2010-04-11T16:13:00.008+02:00

Crec que la incomunicació entre els humans, a més de ser habitual, no genera més que desastres entre nosaltres.
El pilot amb la torre de control, els polítics amb els ciutadans, els pares amb els fills, els ensenyants amb els alumnes, el marit amb la muller, els amants entre si, sempre dificultats de comunicació.
Què diem i què entenen els altres, què ens diuen i què entenem nosaltres, què diem i qué volíem haver dit, què ens diuen i què ens havíen volgut dir realment, en fi un garbuix difícil de resoldre.
Qui no s' ha trobat en situacions de mals entesos alguna o moltes vegades al llarg de la seva vida?
Quantes vegades una frase mal utilitzada, una paraule mal dita, un pensament mal expressat, un email enviat a deshores, ha estat mal rebut pel receptor del nostre missatge?, i qui no s' ha enrabiat per alguna cosa que li han dit sense ànim d' ofendre' l?
¡ Això per no parlar del que no som capaços de dir-nos !, que no per casualitat solen ser les coses potser més importants.
Penso que la comunicació és un art molt difícil de conèixer i que en tot cas sempre estem filtrant el missatge en base al nostre moment psicològic que pot produir distorsions en general negatives.
Diuen els experts que comunicar implica compartir idees, que és un fet dinàmic irreversible, i fruit d' un procés tant verbal com no verbal, ¡quasi res!.
Confesso que no soc un expert en aquest art, i encara que m' hi esforço en fer-ho millor cada vegada, ja he sofert en carn pròpia aquests inconvenients de la incomunicació tant en la meva vida profesional com personal.
Sembla senzill això de comunicar-se, però no ho és gens.
En fi doncs, seguiré treballant el tema a veure si aprenc una mica més.
Salut companys.

Han passat deu anys ...

2009-12-31T17:18:00.001+01:00

Ja han passat deu anys des d’ aquell any 2.000, any fatídic de traspàs, que els ordinadors s’ havien d’ aturar i totes les bases de dades es perdrien irremissiblement, els avions caurien del cel, les dones no tornarien a tenir fills, i potser s’ acabaria el mon i tots els que havíem sigut “dolents” aniríem a l’ infern de pet.
Fixeu-vos que ni tan sols ens n’hem donat compte, però si, han passat deu anys i el mon continua girant i encara tenim més ordinadors i amb més bases de dades, i més avions que volen, i el mon no s’ha acabat, entre altres coses perquè segueixen naixent nadons.

Això si, som més grans perquè estem vius, som més pobres perquè els preus han crescut més que els ingressos, però no defallim, hem acumulat més vivències però em sembla que això no ens ha fet més savis sinó més desconfiats, a vegades em sembla que som més rucs i tot, ara som més “verds” i malgrat això seguim embrutint el planeta, veiem com una colla de lladres ens roben miserablement, però ho seguim veient des de la barrera.

Hi ha una cosa molt important però, i es que tenim esperança en les persones i en el futur, i anem cercant la felicitat, o millor dit, alguns moments de felicitat, o encara millor, anem adquirint o desenvolupant les millors pautes de supervivència per a transitar per les diferents circumstàncies de la nostra vida.

Res no és senzill sobretot tenint en compte com, sovint, ens compliquem la vida, però mentre hi ha VIDA hi ha ESPERANÇA.

Així doncs, espero que sigueu feliços, que jo també ho intento.

¡¡ Que tingueu un bon any 2.010 !!

Ens estan robant miserablement

2009-10-21T19:26:00.005+02:00

Si.
Des de fa alguns anys, ens trobem contínuament als mitjans de comunicació, noticies a on se'ns explica que Fulano ha defraudat X milions, que Sutano s’ ha apropiat indegudament de Y milions, que Perengano ha re-qualificat maliciosament uns terrenys i s’ ha embutxacat Z milions.
Després d’ estar immersos en una crisi global, mai buscada pels treballadors, sinó provocada per altres, ens arriben el cas Gürtel, el cas Malaya, el cas dels estudis encarregats per la Generalitat, el cas Palma Arena i ara finalment el cas Palau de la Música, tots plegats amb mils de milions d’ euros, amb centenars d’ implicacions arreu de l’ Estat i també amb suposats finançaments il·legals dels partits polítics. Segur que en seguirem veient més de casos de corrupció, perquè d’ haver-n’hi, n’hi ha, el que falta és poder aportar proves a la fiscalia. Ja es sabut que el que remena oli es taca les mans.
Sabíem que Espanya era un país ric, perquè treballant tan pocs, i després de que tanta gent ens robi, encara queden diners per anar fent rodar l’ engranatge. A Argentina es deia que quan millor anava l'economia del país era per la nit, perquè era quan el govern dormia (i no robaven).

Fixeu-vos doncs, quina desvirtuació tan generalitzada de la democràcia, quina forma més sesgada d’ entendre la democràcia, el poble sobirà nomena uns gestors perquè administrin els recursos públics seguint uns criteris comunament acceptats pels votants. Al cap dels anys, aquests gestors es converteixen en el Poder, ells fan i desfan sense preguntar si això es el que volem, es converteixen en una superestructura intocable i viuen com reis a costa nostra. Si els molestes gaire, son capaços fins i tot de tancar-te a la presó, si, si, ells, els nostres empleats s’ han convertit en els amos.

Aquestos individues, acustomats a viure com reiets, es troben que amb la crisi, els hi arriben menys diners a les arques de l' Estat. Naturalment aquests reiets estan acostumats a un tren de vida que no volen disminuir, què farem? pensen ells, molt fàcil, agafarem més diners de les nòmines dels treballadors i apujarem un impost anomenat l’ IVA, això de moment. (Hi ha dies que em recordo molt sovint de la guerra dels remences del s. XV, els pagesos contra els mals usos). Per tant, una vegada més, el poble és expoliat.
I que fem el poble?, ens queixem a la barra del bar, veiem la TV, i els diumenges si ens queden diners, agafem el cotxe, l’ omplim de benzina i marxem fora de les ciutats a dinar als restaurants, i a fer cua a les autopistes (si, aquestes carreteres que el tripartit quan estava a l'oposició deia que serien gratuïtes. Si, si, com l’ impost de successions) , més que res, per evadir-nos dels problemes.
Que podem fer?. D’ entrada jo diria que no hem de deixar de protestar. Pero a mi em sembla que el primer que s’ ha de fer es recuperar tot allò que hem delegat en mans d' aquests gestors, començant per l'educació dels nostres fills. Es fonamental que la població tingui educació per poder analitzar i decidir el seu futur. Espanya, malauradament, és una societat molt analfabeta. Això es el que millor li va al poder per poder manegar-ho tot i manipular a la majoria segons la seva conveniència. El “pan y circo” s’ ha d'acabar quan abans millor. Si mireu la TV, ja sabeu a què em refereixo, ni en els temps del dictador, la TV era tan nefasta com ara. I a continuació, bé, segur que vosaltres ja sabeu que s’ ha de fer.
Amén

La clau Gaudí

2009-07-13T22:29:00.014+02:00

Esteban Martín y Andreu Carranza van escriure aquesta obra a quatre mans i ens narren una història a on fan un retrobament amb Gaudí, un personatge que atrau internacionalment a moltíssima gent i que va dedicar quaranta anys a donar forma a la seva obra genial: el temple dit dels pobres, La Sagrada Família.
La novel·la és del tipus Código da Vinci, és a dir de templers, maçons, sectes, ordres del bé i ordres del mal, etc.

Es parteix de la premissa que Gaudí no va tenir una mort accidental sinó que va ser assassinat pels membres d’ una secta del Mal.
La novel·la, com a literatura no és res de l’ altra món, però enganxa i és entretinguda, és de les que es llegeix ràpid , és de les que agrada o no.

L’ acció passa a la Barcelona modernista dels principis del s. XX i arriba fins als nostres dies. Els autors s’ han documentat bastant bé sobre les societats secretes que hi havia a la Barcelona de l’ època. Així anirem passant per una ruta Gaudí clàssica: la Casa Vicens, La Pedrera, la Casa Batlló, la Casa Calvet, el Palau Güell, el Parc Güell (inclós la Sala Hipòstila), i La Sagrada Família.
Els protagonistes de la història son la Maria, neta d' un Gran Mestre d’ una fraternitat cristiana i el seu novio en Miquel, matemàtic. Ajudats per una amiga japonesa experta en la obra de Gaudí i de un llibreter, tracten de descobrir l’ enigma que els ha de dur a aturar un mal terrible que vol impedir la salvació de la humanitat. Però Gaudí té amagada una relíquia a l’ interior de la seva obra que Maria haurà de trobar segons els designis d’ una profecia, i naturalment aquesta reliquia també la volen trobar els membres del Mal per eliminar-la.
En el decurs de la novel·la anirem recorren tots els edificis emblemàtics de Gaudí per trobar la solució als enigmes que potser hi haurà que cercar a les estrelles.
Es una carrera contra rellotge, en la qual la Maria i el Miquel seran perseguits per Asmodeus rector d’ una secta satànica i per els Homes Mènsula.
Finalment, el conte acaba bé en el Temple de La Sagrada Família.
------------------------------------------------------------------------------------------
Durant la lectura del llibre, que vaig compartir amb una persona aficionada a aquest tipus de novel.les i coneixedora de l' obra de Gaudí, vàrem visitar algun dels llocs esmentats a l’obra. Es un divertiment que us recomano.

El caçador d' estels

2009-07-13T20:14:00.009+02:00

He acabat de llegir la novel·la El Caçador d’ Estels de Khaled Hosseini i m’ ha agradat molt.
La trama es sustenta en dos nois amics, en Hassan, d’ ètnia hazara i l’ Amir, d’ ètnia pastun, de dos classes socials ben diferents, i està ambientada en el moment en que és produeix l’ invasió soviètica que derrotà la monarquia afganesa.
Ens acosta a l’ orient mitjà, ens parla i descriu als talibans, la crueltat que es viu a l’ Afganistan, ens parla de les dones, de lapidacions i violacions, d’ execucions públiques, en definitiva del patiment de tot un poble.
Els nois participen en un concurs d’ estels per guanyar-lo i així adquirir prestigi social, i serà en Hassan qui representarà als dos nois. És en aquest moment, després d’ haver guanyat el campionat, quan és produirà la traïció que marcarà el futur del Hassan i de l' Amir.
Ens parla sobretot de l’ amistat, la traïció i les seves conseqüències, i també del preu que se'n paga a la llarga. El remordiment constant i el sentiment de culpabilitat farà retornar, a un ja adult Amir des dels Estats Units a l’ Afganistan de nou, per redimir la seva traïció i assumir el seu passat a través del descobriment de la seva historia desconeguda.
L’ autor va néixer a l’Afganistan, és metge i viu a Califòrnia.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Mentre escrivia aquesta reflexió, al parc del costat de casa, dos nois feien enlairar un estel cada un, i he pensat que els estels son com les il·lusions, que les fem volar i no sabem a on arribaran, els estels i les il·lusions son ben difícils de controlar, ara pugen, ara baixen, ara cauen, i a vegades, com un dels dos estels del parc, s’ escapen vent enllà i no sabem ni a on han anat, si algú se les ha quedat, o si mai les podrem recuperar.
Salut

La soledad de los números primos

2009-06-19T17:33:00.002+02:00

La novela La Soledad de los Números Primos nos habla de eso,de la soledad, es un relato muy íntimo. Paolo Giordano es un joven escritor que a sus veintiséis años ya ha alcanzado la fama y ha sido galardonado con el premio Strega 2008 el más importante de Italia.
Se basa en la historia de dos protagonistas Alice y Mattia, sus vidas han quedado condicionadas a unos hechos ocurridos en su infancia, han quedado conectados para siempre y por siempre separados. Anorexia y auto-lesiones y caída hacia la profundidad de sus causa raíces, de la intimidad y de la cara oculta que todos tenemos.
El autor es un licenciado en Física Teórica y el relato va ligado a una metáfora basada en los números primos gemelos, entre ellos, se interpone siempre un número par. O sea que son números que están próximos pero que no se tocan nunca, por ejemplo el 41 y el 43, el 17 y el 19.
Mattia cree que Alice y él son así, dos números primos gemelos perdidos, lo suficientemente separados para no tocarse jamás.
Mattia y Alice se demuestran discapacitados para abolir su soledad, para llegar a unirse con el otro. Van pasando su vida sobreviviendo a un guión no deseado. Nos desvelan un sentimiento de mirar alrededor y desear ser como los demás sin poder conseguirlo.
A través del tiempo vamos descubriendo su incapacidad para comunicarse, la incapacidad de decir. Pese a la fuerte atracción que les une, la vida ha colocado entre ellos un muro infranqueable.
Me hubiera gustado que la novela hubiese acabado bien. Mala suerte.
No recomendado para depresivos.

Laia l’Arquera

2009-06-06T21:51:00.005+02:00

Cada vegada que passo per la porta Laietana de Mataró, per davant de l’escultura de la Laia l’Arquera “flipo en colors”. Avui he anat al cercador del Google per veure qui va ser l’ autor d’ aquesta "obra d'art" i segons que he pogut trobar va ser el Sr. Rovira.
Son 34 metres i un munt de tones de ferro d’ homenatje, ¡aviat està dit saps!, vull dir que hi va haver una feinada important a fer aquesta obra, i a més, segur que va costar mols calerons als contribuents

Com que fa pocs dies, he tingut la sort de conèixer a una noia que assegura que es descendent directe d’aquella arquera, inclús es diu igual, m’ he preocupat del tema i m’ he enterat una mica de la seva historia, ja que la seva família l' anat passant per transmissió oral de generació en generació, o sigui de pares a fills.

Aquesta pobra noia es veu que vivia a Burriac amb la seva família, imaginat tu a l’ època dels romans, a l’ any 100 a.C. ¡no es devia aburrir ni res a Burriac saps!, si ara que tenim el Mataró Park hi ha gent que no sap en què entretenir-se!.

La noia no sabem si era super maca de la muerte, el que és segur és que lletja no ho devia ser, perquè diuen que amb el temps es va convertir en la deessa de la llum de la lluna i li van dir Artemisa. Es com quan un es fa artista i li canvien el nom.

A veure, això és com si ara la Laia hagués anat a un TV casting, després hagués passat al concurs i finalment l’hagués guanyat, com una “triunfito”, segur que el títol no li van donar perquè si, segurament s’ho va haver de currar una mica, o no?. Els romans no regalaven res tampoc, i els laietans encara menys, aquestos últims es veu que eren els que van donar la formació inicial als empleats d’ una caixa d’estalvis de renom del Maresme, o sigui que ja eren de la "virgen del puño".

Doncs els parents i amics de la Laia, es veu que farts de rascar-se alló que no sona, i de mirar les musaranyes a Burriac, es van reunir un dia amb tota la seva tribu de laietans i van decidir anar-sen cap al Maresme, concretament a Iluro, ¡al tanto que tampoc estava com per tirar coets Iluro!.

Es com si ho estigués veient, el diumenge a passejar per la Via Sergia, ara cap amunt i ara cap avall, quan passaves pel costat d’ algú et deia: quo vadis pamplinus?, i tu li deies me'n vaig al nympheo a veure l’ou com balla, després passaré pel kardo maximus de Can Ximénes i de baixada tornaré pel dekumano, i ja farem cap a casa per fer el sopar. Mira una distracció sana.

Doncs cada vegada que passo flipo per què penso, a veure, quin mal li va fer la Laia a vostè Sr. escultor Rovira?, anem a pams: primer el cul, per què aquest cul?, això més sembla un sac de patates home!, vostè creu que la deessa de la llum de la lluna podia tenir un cul així?, home per la mort de deu, per no parlar dels pits, a veure, quan han vist vostès uns pits que surtin del coll?, i les cuixes, ¡per Tutatis!, que la noia no tenia elefantiasis home!, que no haguès passat el casting!.

Jo no sé quantes perruqueries hi devia haver a Iluro, però com a mínim ni devia haver una, dic jo. Vostés creuen que la Laia abans d’ anar al TV casting no va anar a la perruqueria?. Doncs mirin l’ escultura, i veuran quin cap porta aquesta criatura!.

Des d’ aquí, amb tots els meus respectes peró enérgicament, sol·licito a qui correspongui, entre ells al Sr. Rovira, que es repari urgentment i definitivament el mal que s’ ha fet a aquesta pobra noia i a tota la seva família, que estan realment avergonyits, i facin vostès el favor de re-disenyar aquesta “obra d’ art” d' una vegada.
Amén.

Les tribulacions d' un "single novell"

2009-05-26T21:13:00.005+02:00

Les tribulacions d' un "single novell" quan va a una gran superfície comença'n quan tracta d' aconseguir el carretó per posar-hi les mercaderies. Vas a buscar el carretó i t' adones de que no portes cap moneda de 1 euro per alliberar la cadena de seguretat i per tant no hi carretó per a tu. Llavors has d' anar a buscar canvi, a on?, veus que hi ha un bar, a Espanya sempre hi ha un bar a la vora gràcies a Deu, i li demanes canvi al cambrer que et mira amb aire despectiu, i tu t' adones del que està pensant: ¡otro pardillo!. Tornes a sortir a la campa amb el teu euro a la mà, i ara sí, ja has aconseguit el teu carretó.

Llavors entres a la gran superfície, renoi, es com si entressis a un gran santuari, s'hi està fresc, i si hi vas d' hora hi ha poca gent. Ha costat però ja ets a dins.

Primera pregunta que es fa el "single novell": que punyetes compro ara?. La llista, no has fet "la llista". Has d' improvisar, això s' ens dona molt bé als llatins. Decideixes que primer de tot aniràs a lo fàcil, les begudes: cerveses, tòniques, ginebra, vi i cava. Segona pregunta: a on punyeta estan les begudes?, la gran superfície és el que té, que és gran, molt gran. Així que decideixes deixar-te portar pel carretó. No sé, si us hi heu fixat però el carretó sempre te tendència a marxar cap a la dreta. I que hi ha a la dreta?, doncs tot allò que tu no necessites realment per a res, tot allò que tu no t'has proposat adquirir: TV, CD's, neveres, rentadores, llibres, accessoris per l' automòbil, aspiradores, vaixelles, mobles de cuina i de jardí, etc.
A mica que et descuidis estàs perdut, perquè pots fer una compra d' impuls, irracional, innecessària i deixar-hi un munt de calés.

Comences a voltar pels lineals, i de sobte et trobes amb el dels làctics, i penses que, home uns yogourts no estaria de més de tenir-los al refrigerador ah! i una ampolla de llet. Je, je, com si fos tan fàcil, hi han metres i metres de lleixes plenes de tetrabrics, ampolles de llet, capses de llet amb tap de rosca, amb abrefàcil (juass, prova-ho i veuràs si és fàcil), llet sencera, llet UHT (què deu ser això) llet amb vitamines i llet sense llet, i ... després d' anar endavant i endarrera llegint i tornant a llegir, al final agafes una que diu “la nostra, aquesta és la nostra”, collons això era el jo volia, la llet nostra, la de tota la vida !!.

Jo el que trobo més divertit és la peixateria. Això si que és un espectacle digne de ser vist. Arribes i d’ entrada, amb tres minuts has perdut la tanda al menys tres números perquè burro de tu no t’ has adonat que hi han números, havies d’ haver agafat un número, sense aquest número encara no ets ningú.
La peixateria és com un teatre de butxaca, amb un escenari elevat. Al escenari hi ha la senyora peixatera, la vedette. Sempre va arreglada, com de perruqueria, davantal blanc immaculat i emmidonat, maquillada com per sortir a TV3 “la nostra”, (aquesta si que és la nostra, no com la llet que t’ has comprat fa una estona).
A baix, a platea, hi ha el públic, dic a baix perquè la vedette quan menys està damunt d’ una tarima que fa un metre d’ alçada.
A segona fila els homes, amb cara de babaus, tots arrepenjats als carretons com si fossin els tacatacas que fan servir alguns avis. A primera fila les senyores esperant la tanda per comprar.
Allí baix, et sens petit, i a Ella la veus com una diva de la Comedie Francaise, més que res perquè no para de xerrar amb un desparpajo que ja el voldria el Rajoy en campanya i movent-se amb una soltura per la parada que ni la més cotitzada folklòrica.
A més de sentir-te petit allí baix et sents atemorit, perquè a davant teu hi han centenars d’ animals marins moribunds i altres morts del tot, mirant-te amb mala cara i disposats com una batería de coets intercontinentals, a punt de ser disparats cap a tu.
Vaig demanar un llenguado i Ella em va dir a crits:
- Jove, vol que li peli i li netegi?, home això no es diu a davant de tanta gent, que agafes por escènica !!

Un altre lloc no tant divertit es la xarcuteria, allà a la dependenta quasi no la veus perquè al seu davant hi han pernils, xoriços, fuets, morcillas, choped, i altres trossos de carns que no saps ni com es diuen.
I no et dic res si vas a la carnisseria, que quan has demanat un parell de talls de carn i et diuen allò: d’ on el vol? de la culata?, del tall que es pela?, del morrillo?, de la babilla? de la falda? i de tants llocs que tu no sabies ni que existien en una vadella, que ja estàs perdut, ¡¡ si tu l’ únic que volies era un bistec per tirar-lo a dins d’ una paella amb oli bullint per menjar t’ el amb patates home !!

En fi, que la cosa te la seva complicació. Però el pitjor encara està per arribar amic meu. Quan ja amb penes i treballs has aconseguit anar omplint el teu carretó con Déu t’ ha donat a entendre, busques una caixa que no tingui gaire cua i t’ hi poses.
Arribat el teu torn, comences a col·locar tot el que hi ha a dins del carretó damunt d’ una cinta transportadora que no para de moure's i en aquest moment ja et comencen a fer ballar el cap.
La caixera és la que governa amb el seu peu damunt d’ un pedal aquest artilugi. Un cop ho has posat tot damunt de la cinta has d’ anar ràpidament a l’ altra banda a esperar que surti. Mentre passes la Sra. Caixera et diu: “buenos días” mentre mira el genero que has comprat.
A l’ altra banda hi ha un plec de bosses de plàstic prensades i mentre tu intentes desesperadament desenganxar-ne una, tot el que tu havies posat amb tanta cura damunt la cinta transportadora, comença a sortir disparat cap a tu. Tu encara no has aconseguit obrir la primera bossa per ficar-hi les coses que la caixera ja ha acabat de sumar i et mira amb cara de estar pensant: “¡otro pardillo!” i et diu: son-97-con-cincuenta-euros-tiene-tarjeta-de-cliente? i llavors es compadeix de tu i comença a ajudar-te a omplir bosses. I tu penses, ara que faig, pago?, poso les coses al carretó?, i què hi poso primer perquè no es trenqui?. Llavors li dius que no tens targeta de client i li dones la visa, i ella et diu: “pues es una pena porque le pueden tocar muchos premios, ahora mismo acabo de dar una compra gratis”. I penses soc un gilipolles, un piltrafilla, m’ he de fer una targeta de client immediatament.

Per fi, ja has fet la compra. Per fi ?, no, no t’ho creguis.
Surts a la campa, al pàrking quant tu has arribat hi havien cinquanta cotxes ara n’ hi ha mil, i el teu, a on punyeta l’ has deixat el teu?, no t’ has apuntat la fila. Apa, comença a donar voltes pel pàrking amb una carretó ple que s’ en va cap a la dreta.
Finalment, al·leluia, trobes el teu cotxe, estic salvat penses !!.

Mentre omples el maleter amb la compra, i ja et comences a relaxar, un cotxe s’ atura al teu costat i el conductor et crida:
-¿oiga jefe que se va o qué?.
-¡¡ Si jefe, me voy y no pienso volver hasta el mes que viene, como mínimo, joder!!.

Salut.

El secreto desvelado

2009-05-19T19:13:00.005+02:00

Desde mi primer paseo por la cala que hay delante de casa, me di cuenta que había un surco perfectamente marcado en la arena. Este surco empezaba en la orilla y acababa a unos cinco metros hacia el interior, su anchura unos cuarenta centímetros y es poco profundo. No parecía que fuese el típico surco que dejan las barcas al entrar y salir, allí nunca hay ninguna barca, tampoco era la huella de ningún desagüe. En todas las ocasiones en las que he estado allí, a distintas horas del día, nunca he podido ver quién o qué mantenía dicho surco en perfecto estado.

Esta madrugada, sobre las tres y media, me he despertado, no podía dormir, algo me inquietaba, así que me he levantado, he abierto la nevera y me he bebido un botellín de agua mineral. Me he asomado a la ventana para respirar aire fresco y relajarme. He mirado hacia la cala y he visto que había alguien sentado sobre la arena, solo veía una figura, parecía ser una mujer desnuda, veía solo su torso desnudo, puede ser que estuviera descansando después de haberse dado un baño. La noche era oscura, la luna se reflejaba con un destello plateado sobre el mar. Su figura quedaba enmarcada en este entorno.

Como no tenía sueño y me ha picado la curiosidad, me he vestido, he salido de casa y he dirigido mis pasos hacia la cala. A medida que me iba acercando, acercando y acercando lentamente hacia allí, lo iba viendo todo con más claridad. Efectivamente era una mujer, estaba sentada de espaldas a mí, ¡¡aquello no era una espalda, era una obra de arte!!. Con los finos y largos dedos de ambas manos, peinaba su larga cabellera mojada, con tranquilidad, con el sosiego que da sentirse solo y estar bien. Ella dirigía permanentemente su mirada hacia el mar y cantaba una canción muy bajito, sus labios susurraban una canción que hablaba de amor, una canción que me era familiar. Estaba a un salto de ella.

Debería haber bajado descalzo, he hecho demasiado ruido, y claro, ella me ha oído, ¡dios santo!, creo que me ha oído todo el pueblo, he hecho tanto, tanto, tanto, ruido. De repente se ha girado hacia mí, me ha sonreído, ha sido una visión fugaz, ¡qué lástima, ha durado tan poco!, tenía una larga cabellera, impresionantes ojos negros, una mirada cálida y serena como la luz de la luna, sus pechos eran finos y redondeados como dos melocotones dulces, su culo respingón, su cara me suena, me suena mucho, muchísimo, es como si la conociera de hace tiempo, como la amiga de toda la vida.

Súbitamente ha dejado de peinarse y de cantar, está claro que la he sobresaltado, y como una exhalación ha dado un brinco, se ha oído un golpe seco como un latigazo sobre la arena, ha dado un gran salto hacia la luna, ha arqueado todo su cuerpo en el aire y ha dirigido sus brazos hacia el agua y después se ha dejado caer, la he visto sumergirse en el mar, como los delfines, tras de sí ha dejado una estela plateada luminiscente sobre las aguas del mar. En vez de piernas tenía una cola preciosa, plateada.

Si, lo habéis adivinado, era una sirena, tenéis que creerme, lo era, y solo yo la he visto. He corrido hacia el surco, he puesto mi mano en él y aún estaba caliente, había escamas de su cola entre los granos de la arena. ¡ Joder, las sirenas existen !, he estado a punto, a un metro de poder tocarla, de poder abrazarla.

Me he sentado en la orilla a esperar, por si volvía, pero no ha vuelto. Lo cierto es que cada vez que viene, entra y sale por allí, por aquel surco. Tal vez algún día regrese, estaré atento, esperando, aunque lo más probable es que no vuelva nunca, ojalá vuelva a verla y que sea pronto.

En aquel momento, hubiera dado todo lo que tengo, hubiera vendido mi alma al diablo, por poder abrazarla. Aunque no la he podido tener a mi lado, me he sentido feliz por un momento. Ha durado poco, muy poco, poquísimo, pero he sido feliz solo con poder verla, solo con saber que existe, que entra y sale por allí, ya veis con que poco me conformo.

¿Realmente existe la felicidad?, puede ser que sí o tal vez no. Probablemente estemos condenados a disfrutar tan solo pequeños momentos, minutos, segundos, unas gotas de felicidad de vez en cuando. Yo por si acaso, como os conté en el cuento del buscador, ya he anotado este momento y su duración, en mi libreta de la felicidad, en mi libreta de la vida.

Está sonado el despertador, son las 06:30 AM., ¿ha sido un sueño?, no. Estoy seguro de que no, porque yo la he visto, porque yo la he tenido muy, muy cerca, he estado a un metro de la felicidad.

Salud.

4 - 1 Visca el Barça

2009-05-13T23:50:00.005+02:00

Gràcies Barça per deixar-nos escapar del dia a dia, per donar-nos il·lusions i alegries cada setmana, Turé, Mesi, Xavi, Bojan, Etó, Alves, Guardiola i tots el altres, ens doneu allò que alguns ens volen treure contínuament: la il·lusió per viure, l’ alegria de la setmana.
Contra la crisi, l’ atur, els eres, les escòries, l’ automoció, l’ habitatge, i la mare que ho va parir tot, que bé que ens van alegries com les que ens està donant aquest equip, el millor equip del mon.
Quan un equip com el Barça li demana a l' entrenador que canviï a Messi al minut 40 de la segona part, ¡¡ com ha d’ estar treballant aquest equip !!.
¡¡ Quin partidàs i quina Copa del Rei !! (i ja sabeu que jo no sóc monàrquic), tothom apuntant-se a la festa blau grana, compartint la il·lusió dels culés, Mestalla: "estalla".
Això no te preu el Barça aixeca la COPA
Que per molts anys !!!!!!!!!!!!!!!!
Salut

El buscador

2009-05-12T20:30:00.003+02:00

No se quién me explicó este cuento, pero siempre me ha gustado.

Habia una vez un buscador que viajaba por el mundo. El buscador es un individuo que busca alguna cosa, aunque no necesariamente la encuentra. Tampoco es necesario que sepa lo que está buscando. El buscador es alguien que se ha marcado una tarea en su vida, a saber, todo lo que sea una búsqueda.

Nuestro hombre, un día decidió que debia dirigirse a la ciudad de Meridja, era una sensación que le surgía de su interior, de una voz interior, sentía una necesidad inexplicable de ir hacia allí.
Salió de su casa y se dirigió hacia aquel lugar, tras días y días de camino divisó a lo lejos aquella ciudad.
Desde allí, vió unos verdes prados, unos bosques de cedros, una espesa vegetación, flores, árboles, un rio, una fuente y todo aquel paisaje tan bello llamó su atención.
Así que se acercó más y más y de repente se halló frente a una valla, y una puerta le invitó a entrar, lo hizo y se sentó a descansar en un banco.
Finalmente entró al interior del recinto y mientras caminaba por el paseo central, iba admirando todo lo que veía, e iba caminando por encima de una losas blancas.

Se detuvo y descubrió que estas losas blancas tenian unas inscripciones:
- Tarik, vivió 9 años, 5 meses, 3 semanas y 2 dias.
Se extrañó y enseguida se percató de que las losas eran en realidad lápidas y esto lo entristeció enormememte, sobre todo porque aquel muchacho hubiera vivido tan pocos años.
Siguió su paseo y fue leyendo,
- Ahmed, vivió 12 años, 6 meses, 2 semanas y 1 día.
- Omar, vivió 15 años, 4 meses, 2 semanas y 1 día.
Y así iba viendo toda aquella serie de lápidas por todo el recorrido. Realmente se conmocionó, y finalmente se dió cuenta de que estaba en un cementerio.
Observó que la persona que más años vivió, tan solo habia vivido 15 años.
Finalmente se sentó y lloró desconsoladamente.

Un viejecito de mucha edad y barba blanca, el cuidador del cementerio, al verlo tan apenado, se le acercó y le preguntó si lloraba por algún familiar difunto.
Él le respondió que no y le preguntó: ¿por qué pasa esto en este pueblo?, ¿qué extraña maldición pesa sobre vosotros?, ¿por qué la gente vive tan pocos años?.
El vejecito le sonrió, y le explicó: señor, en este pueblo no tenemos ninguna maldición, en este pueblo tenemos una vieja costumbre, que es la siguiente: cuando un joven cumple los 15 años, los familiares le regalamos una libreta, y cada vez que disfruta de los placeres de la vida, lo debe anotar en su cuaderno.
En el lado izquierdo de la página debe escribir qué lo hizo disfrutar, y en el derecho cuánto tiempo disfrutó realmente.
Por ejemplo, el primer beso que dió a su novia, su boda, el embarazo y el nacimiento de su primer hijo, la alegría del regreso de un amigo que ha vuelto del extranjero, la vuelta de un hermano que regresa de la guerra, etc.
Y así poco a poco, vamos anotando los momentos felices disfrutados a lo largo de nuestra vida y el tiempo que hemos disfrutado de ellos.

Cuando una persona muere, cogemos su libreta y sumamos el tiempo que ha disfrutado en su vida, y este es para nosotros, el verdadero tiempo que ha vivido.
Salut

Retrobament fantàstic

2009-05-05T15:06:00.002+02:00

D’ els barcelonins d’ abans, es deia que vivíem d’ esquena al mar. Això no és ben bé cert perquè sovint anàvem amb les “golondrines” a l’ altra banda del port, o visitàvem vaixells que ancoraven al port, o anàvem tot passejant Rambla avall fins a mar i ens asseiem a les escaletes a peu d’ aigua, a fer petar la xerrada, a menjar un tall de coco o quan érem nens, a passejar uns crancs que venien lligats en un fil penjat d’ una canya, (pobres bèsties, quina tortura).
La veritat és que no teníem una platja com ara, la Mar Bella, ni cap instal·lació important, exceptuant el club natació Barcelona i l’ aeri.
Jo no he sigut mai un llop de mar, més aviat soc de terra endins, sóc més de volar que de navegar, però m’ agrada molt veure la mar. De fet el trobo a faltar des de que vàrem venir a viure a Canyamars, ja que quan vivíem al Cim, a Teià, des de casa estant el veiem. Ara, aquí a Llavaneres, l’ he tornat a trobar, des de l’ estudi el veig, i si surto de casa i passejo una miqueta, el tinc a tocar.
Ahir, al capvespre, tot passejant vaig baixar a saludar-lo, i em va dir: “hola noi, quan de temps sense veure’t”, o al menys així m’ ho va semblar a mi, i em vaig quedar allà bocabadat, encantat, mirant les ones que venien a saludar-me mentre reposaven uns moments a la platja per tornar a marxar mar endins.
Llavors em van venir al cap un versos del J.M. Serrat,
... Y te acercas y te vas después de besar mi aldea.
jugando con la marea te vas,
pensando en volver,
eres como una mujer perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme. ...
I vaig recordar també, que hi ha tres coses al món que un home no es cansa mai d’ admirar: el mar (ho estava comprovant en aquell precís instant), el foc (segur que us hi heu entretingut més d’ una vegada remenant a la llar de foc), i els ulls de la dona estimada (això també ho sabeu si us heu enamorat alguna vegada).
Després d’ haver donat voltes a totes aquests cabòries, em va venir un atac de romanticisme, ¡mira que hi vols fer!, la ment te aquestes coses, i llavors em vaig dedicar a anar batejant totes les ones del mar amb els noms de les dones que més he estimat al llarg de la meva vida ...
Jo pensava que estava sol, però de sobte, una noia es va asseure al meu costat, damunt la sorra, era una noia de cabells llargs i ulls que parlaven sense paraules, després de fer-nos algunes confidències, allò que se sol fer més amb els desconeguts que amb els coneguts, (per què ho fem això?), la vaig convidar a un gin tònic a una guingueta que hi ha a tocar.
Una hora més tard, quan ella ja havia marxat, vaig descobrir que les ones portaven escrit el seu nom ...
Coses de la mar.
Salut

Sant Jordi

2009-04-23T22:26:00.004+02:00

Feia alguns anys que no anava a la diada de S. Jordi a la meva ciutat natal, Barcelona. Avui , aquesta tarda, ho he fet.

De bon matí, amb la fresca, aquesta diada ja té un clima especial propi, es l’ hora que els venedors de roses comencen a instal·lar els llocs de venda, amb aquella olor i color, i molta gent ja ha penjat senyeres als balcons i tot plegat li va donant a la ciutat un color característic, una atmosfera diferent de la resta de l' any.

Impressionant, sensacional, he quedat bocabadat de com estava de bonica la ciutat.

Els colors, la gent, les parades de llibres, tot el centre de la ciutat abarrotat.
Des de la font de Canaletes estant, si miraves cap a mar, només veies que caps i colors vermells i grocs. ¡Quin moviment de gent amunt i avall ¡, ¡quantes parelles agafades de les mans!, ¡quants amors hauran nascut avui, i quants s' hauran reafirmat!, gent fent-se petons i abraçades, ¡quanta felicitat junta!.

Ja sé que a alguns els hi podrà fer gràcia que m’ hagi trobat tan bé enmig de tot aquest enrenou, però es que jo, al viure en un poble tan petit, ja no estava acostumat a aquest nivell de festa i francament, m’ha sorprès.

I mira, per acabar-ho d’ arrodonir, casualment m’ he trobat amb una bona amiga i hem pogut passejar una estona junts i parlar de tot una miqueta i tot pasejant gaudir de l’ entorn.

En fi, una tarda deliciosa amb una bona companyia en una ciutat encantadora, què més es pot desitjar?
Salut.

Camí d' Ouzina. Mes d' abril de 2009.

2009-04-19T01:51:00.007+02:00

Camí d’ Ouzina

En el decurs del llarg camí que va des de M’hamid a Merzouga, em vaig adonar, de sobte vaig prendre consciencia, que a poc a poc m’ estava enamorant de tu, Marroc, si, així, lentament, pausadament, suaument, ¡que n’es de senzill d’ enamorar-se de tu!, ¡que fàcil que ho poses!, la teva relaxada fesomia, la teva calidesa quan t’ expreses, el teu to, el teu perfum, el teu gest reflectit en el paisatge, la teva musicalitat, el teu somriure quan el sol surt i la teva enigmàtica mirada quan es pon.
Avui mentre revisava les imatges del viatge, he connectat amb una emissora marroquina, per internet, per tenir música real de fons: la teva música, i aleshores he tornat a reviure tot el viatge, els grans moments passats, les coneixences, les mirades, les rialles, les complicitats, els sabors, les olors, les cares dels infants, el desert, la sorra, la verdor, l’ aigua, la vegetació, i la teva càlida mirada.
Em moro de ganes de tornar-te a veure, si em deixes venir, tornaré cap a tu per abraçar-te de nou.
Inshala.

El Toro de Osborne

2009-03-02T23:31:00.003+01:00

Es veu que es la quarta vegada, i segurament no serà l'última, que uns independentistes fan caure el “toro de Osborne” del Bruc.
Osborne diu que el tornarà a plantar “cuando la tormenta amaine”, això vol dir que n' hi deu haver de tormenta, també diuen que aquest brau es tan sols la icona d'una empresa dedicada a l'elaboració d' aliments i begudes, i que el 97% de la població catalana (no sabem qui ha fet l' enquesta), vol que es torni a plantar al mateix lloc i també diuen que la figura "no tiene ningún posicionamiento político",

O ens prenen per imbecils o ens volen prendre el pèl, més m’ inclino per aquesta segona opció.

Tothom sap que aquest brau ha esdevingut un símbol utilitzat políticament arreu d’ Espanya com a mostra d’ espanyolitat recalcitrant, i que precisament al Bruc, (encara ens recordem del Timbaler), no seria el lloc més adient per ubicar-lo, i sobre que el 97% de la població catalana vol que s’ hi torni a col·locar, això ja es reblar el clau de la estultícia humana.
En fi, senyors d'Osborne, penso que seria molt més profitós per la societat, que dediquessin aquests recursos a una causa menys antipàtica pels catalans i més d' obra social, per exemple podrien donar aquestos diners a una ONG a l’ Africa.
Salut.

Dimecres de Cendra

2009-02-28T19:45:00.004+01:00

Quan jo era petit i anava als Escolapis, el dimecres de Cendra, ens feien anar a Missa i havíem de pujar d' un en un a l' altar, i el mossèn ens feia una creu al front amb les cendres resultants d' haver cremat les palmes i palmons de la professó del Diumenge de Rams de l' any anterior. El més xocant era la frase que pronunciava l' oficiant: "pols ets i en pols et convertiràs", això ens feia una mica de por, la veritat.

El dimecres de cendra es el preludi de la Setmana Santa que vindrà 40 dies desprès amb el Diumenge de Rams i serà l' inici d'un període de dejuni i abstinència tant a les religions catòlica, protestant i anglicana. Bàsicament consisteix en no menjar carn els divendres i fer un sol àpat al migdia i els altres dos ben lleugers.

Recordo l' anècdota d'una Setmana Santa que jo era al País Basc, i vaig demanar un entrepà de pernil i no me'l van volgué servir. La senyora propietària del bar no tan sols complia amb les seves obligacions canòniques sinó que les feia complir als parroquians del bar.

Avui dia, això ha passat a la historia, (en general), però esta be recordar-ho perquè forma part de les nostres arrels culturals.

Salut

L' oposició negativa

2009-02-02T22:03:00.004+01:00

Estic d’ acord que l'oposició és fonamental per supervisar d' aprop el que fan els equips de govern, que l'oposició ha de vetllar pels interessos dels seus votants, que l'oposició és com una mena d’ auditoria permanent, i tantes altres activitats positives i políticament saludables.

Però a mi el que em preocupa es l'oposició negativa. A què es dedica aquest tipus d’ oposició?, doncs a posar pals a la roda a l'equip que governa per tal que no aconsegueixi assolir aquelles fites que s’ ha marcat, allò que els ciutadans els hi han demanat que fessin.
I per què passa això?, doncs molt senzill, perquè el que vol l' oposició negativa es demostrar als ciutadans que els que manen ara, no estan capacitats per exercir el mandat que els hi ha estat donat pel poble sobirà.
De manera que, mani qui mani, sempre hi ha un grup d’ oposició negativa dedicat a entorpir el bon desenvolupament de les activitats polítiques i econòmiques de l’ altra bàndol.

Qui en pateix les consequencies?, doncs molt senzill: els ciutadans, les famílies, les empreses, vosté i jo, tots els ens econòmics que suportem, amb els nostres diners, els pressupostos.
Com a resultat, tenim obres que no es fan, obres que es dilaten en el temps, projectes que es queden als calaixos, i molta xerrameca i molt xivarri per a no fer res.

Penso jo, que seria molt més útil que es dediquessin a vetllar pel bon funcionament de l’ administració, deixant que els que governin desenvolupin el seu projecte i en tot cas, que expliquin als ciutadans que és el que ells pensen fer de molt millor si son mereixedors de la confiança popular a les properes eleccions, i naturalment, si les guanyen que ho facin.

Això, d' alguna manera, hauria de ser com un concurs de projectes, el que ens agradi mes, es el que es portarà a la pràctica "peti qui peti", i la propera vegada si en presentes un de millor doncs ja te'l donaran a tu i el podràs realitzar també "peti qui peti". No sé que en pensen vostès però jo ho veig així

I com deia la meva avia, que Deu hi faci més que nosaltres.
Salut.

Ajuts per Can Canyamars

2009-01-26T20:18:00.004+01:00

Cada cop més sovint, coneixem casos d’ amics o coneguts, que s’ han quedat sense feina, els han acomiadat. Recordo quan es va començar a parlar de les drogues, que tothom tenia algun conegut que s’ hi havia enganxat, o els accidents de moto o fins i tot la sida, doncs estem devant d' un fet semblant. Una desgràcia.
Ja ho trobem com un fet cotidià, normal, quelcom que ens envolta, i ens hi resignem, ¡que hi podem fer ¡. Menys mal que hi ha cobertura social, el subsidi d’atur, si no hi hauria una revolta social.
Recordo quan el govern central deia: crisi?, quina crisi?, si no n’ hi ha de crisi, doncs mira per on, ja hi han més de tres milions d’ aturats al país, i això encara no s’ acabat aquí. Segons les darreres informacions 827.000 famílies tenen tots els seus components sense feina.
Conec algunes persones en aquesta situació i el que més les angoixa, no és no trobar feina de seguida, sinó que el que els amuina es que potser les feines que trobaran, no tan sols seran a precari sinó que els salaris que percebran ja no seran els que tenien, es a dir tenen por als contractes escombraries.
Imagino que el nostre municipi es una mostra representativa de la societat espanyola, per tant de ben segur que ens trobarem casos de tot tipus. Aturats, gent amb quasi cap recurs econòmic, jubilats, etc. Es una de les preocupacions més explicitades a les reunions amb l’ Ajuntament, Associacions de veïns i el dissabte mateix, amb el diputat d'ERC que ens va visitar , quan parlem dels costos d'arranjament de la nostra urbanització (Can Canyamars) i la cada vegada més gran necessitat que, sigui l’ Ajuntament, sigui la Diputació, sigui la Generalitat, o sigui qui sigui, col·labori a fer front a la gran despesa que suposaran les obres i quan menys a les persones amb pocs o cap recurs econòmic.
Ha sigut i és una reivindicació veïnal des de l’ inici, que donat que els veïns hem col·laborat amb els nostres impostos al municipi des de l’ origen de la urbanització, sigui ara el municipi el que d’ alguna manera s’ organitzi per aconseguir fons que serveixin per reduir la despesa general de l'obra
Esperem que així sigui i la imaginació doni els seus fruits.

ANAFA LOS AMIGOS DE ZIGUINCHOR (I)

2009-01-07T18:43:00.006+01:00

L'Associació de Dones Shakti, de Canyamars, va recollir diners entre les seves socies i amistats per adquirir una bomba per extreure aigua de pou. Aquesta bomba s' instal·larà a Casamance/Senegal.
Ara com ara, no s' ha pogut instal·lar per estar en època de pluges, en aquest moment l' activitat de la gent està concentrada en el cultiu de l' arros, però quan el nivell de les aigües baixi, ja es podrà començar a excavar el pou i a posar-lo en marxa.
Segons que informa Inma Ros, Secretària de la ONGD ANAFA LOS AMIGOS DE ZIGUINCHOR , així que comencin els treballs, ens enviarà un reportatge fotogràfic perquè puguem veure com ha quedat l'obra.

Aprofitant l' enviament de la bomba, l' Ajuntament de Dosrius va donar unes samarretes de la Comissió de Festes de Dosrius. A la revista "El Full" nº 22, podeu veure una fotografia dels nens del poble amb les samarretes posades.
Esperem que la construcció d' aquest pou sigui un èxit.
Salutacions.

Cuéntame un cuento

2008-12-30T17:37:00.002+01:00

Había una vez, hace millones de años, un Mundo y una Madre Naturaleza.
Estaba Ella mirándose el Mundo con perspectiva, algo así como cuando nos compramos una casa pero el constructor aún la está haciendo, iba Ella analizando donde colocaría sus montes sus ríos, sus mares, en fin lo que viene siendo el paisaje.
Un tiempo después, unos miles de años, lo fue colocando todo y le quedó bien, le gustaba a Ella como le había quedado. Con el tiempo, unos millones de años más, fue moviendo cosas, unos montes que no le gustaban mucho los sumergió en el mar, otros que estaban en el fondo los hizo aparecer, secó unos lagos y puso unos desiertos, unos árboles por aquí, en fin iba decorando Ella.
Como se aburría de tanto paisaje vacío pensó en poner unos animalitos, así que empezó con unos muy pequeñitos muy pequeñitos, así como microbios, pero como no eran muy vistosos los cambió por otros mayores, tipo dinosaurio, tipo tiranosaurios rex y otros. Más o menos como cuando tenemos un Belén montado en casa pero las figuritas son muy pequeñas, y vaya, que no resaltan, y un día viene un pariente y te regala unos Reyes Magos de palmo y medio.
También puso a unos monos que le salieron bien de precio y eran muy simpáticos y divertidos. Al parecer, los bichos grandes machacaban mucho a los monos, así que los retiró de la circulación un tiempo después y puso otros como más acordes a su talla XL.
Para no aburrirse, iba cambiando el decorado, ahora una glaciación, ahora encendía un volcán, ahora lo apagaba, ahora montaba un diluvio universal, movía los continentes de sitio, unas placas tectónicas para aquí y otras para allá, y así se iba distrayendo Ella. Ah!, a todo esto los monos simpáticos iban aguantando el tirón, es más, iban aprendiendo a sobrevivir en aquel decorado. Como que se iban volviendo más listos los monos y más marisabidillas las monas, y a la Madre Naturaleza le hacían gracia, pues los dejó, ¡a ver qué hacen estos desgraciados!, se dijo Ella para sí.
Todos estos, para Ella eran sus invitados, los tenía de visita en su casa y Ella, la Mujer, pues disfrutaba de sus visitantes. Es como cuando vienen tus primos a pasar unos días.
Y fueron pasando montones de años y los monos listos y las monas marisabidillas que ya se habían vuelto como más guapos y erguidos, y altaneros, le empezaron a liar unos pollos que pá qué, y para darles un toque, de vez en cuando les metía miedo en el cuerpo, les enviaba una peste por aquí, unas inundaciones por allá, más que nada para que recordasen aquello de "aquí quien manda" y de quien es la Propiedad.
Y así nos pusimos, como el que no quiere la cosa, en el siglo XVIII y luego en el XIX y más tarde en el XX y hasta el XXI. Y los monos listos y las monas marisabidillas, que a estas alturas de la vida ya se habían convertido en ciudadanos listos y ciudadanas marisabidillas, desafiando a la Madre Naturaleza, decidían por su cuenta y riesgo cómo tenía que ser el paisaje. O sea, como si te invitan a una casa y les cambias los muebles de sitio, vamos!. Imaginaros cómo se os quedaría el cuerpo.
Así que los susodichos ciudadanos listos y las ciudadanas marisabidillas, deforestaron infinidad de kilómetros cuadrados, cambiaron el cauce de los ríos de sitio, eliminaron a otros invitados, (minerales, animales, vegetales), que les estorbaban, construyeron urbanizaciones en zonas volcánicas y en lugares por donde la Madre Naturaleza tenía previsto drenar el agua cuando había mucha, hacían humos y los enviaban hacia el cielo, construían autopistas cerrando el paso a otros invitados, quemaban toneladas de queroseno durante las veinticuatro horas del día con los aviones y lo dejaban todo allí arriba hecho un desastre, quemaban petróleo a discreción para pasear con sus coches, despilfarraban el agua, y en general toda la energía. En fin que ponían continuamente a la Madre Naturaleza de los nervios, claro la mujer pues se cabreaba bastante y seguía enviándoles mensajes subliminales tipo ahora un tsunami, ahora les encendía un volcán, ahora un alud de nieve de no te menees, unas inundaciones tipo todo un continente, les abrió un boquete en la capa de ozono para que les diera más el sol, allá un desprendimiento de rocas, un temporal de mar que no sabían por donde les venía el agua, y así.
Cuando esto sucedía, salían por un aparato llamado televisión y los ciudadanos listos y las ciudadanas marisabidillas muy cabreados decían que la culpa era del Ayuntamiento y del Alcalde, y se quedaban tan anchos, y seguían con su rollo como si nada hubiera pasado.
Pero un día, la Propietaria del Mundo dijo: “hasta aquí hemos llegado invitados”, y los mandó a todos a paseo y no dejó títere con cabeza.
Y lo renovó todo, como cuando hacemos venir un decorador y cambiamos todo el apartamento, y lo hacemos nuevo. Ah! y de los ciudadanos listos y de las ciudadanas marisabidillas nunca más se supo.
Y colorín colorado este cuento se acabó.

La crisi del Nadal

2008-12-23T12:59:00.001+01:00

Estic sentint de fons un CD de cançons de Nadal, en anglès, i per un moment el meu subconscient m' ha transportat a la infantesa, a aquella època que creiem en el Nadal i els Reis d' Orient i m' he posat "tonto", ho confesso, i m' he emocionat i tot, aquells dies de pau amor i felicitat i somriures, i carícies, i regals, aquell misteri del Nadal, aquell neguit dels Reis,..., segurament estic fluíx, em falten defenses, doncs mira, millor ¡ que carai ¡
Dissortadament, aquest any ens volen aixafar la guitarra amb aquesta crisi del dimoni, sembla que no puguem ser feliços, volen pertorbar la nostra pau i la nostra tranquil·litat no només ara sinó que ens parlan de l' any vinent i tot, seran cretins !
Com diria en J. Pujol, qui s'han cregut que som?, es cert que el 2008 ha estat un any per oblidar?, no m’ho puc creure, no ho vull creure, m’ hi nego rotundament.
Segur que si revisem les coses bones, n' hi han hagut més que de dolentes, segur que ens hem fet uns bons tips de riure amb els amics, hem passat vetllades sensacionals amb la nostra gent, hem conegut gent força interessant, ens hem enamorat, hem vist el somriure d' un infant, hem segellat una amistat per sempre amb algú, hem donat més que no pas hem rebut, i també hem rebut amor, i paraules que ens han confortat quan les hem necessitat, i tantes altres coses bones.
Jo sempre dic que el que es pot comprar amb diners no té cap valor, son les petites coses de la vida, aquelles que a vegades no els hi donem importància, les que ens donen moments de felicitat, son els sentiments, les vivències, els bons records, és això el que ens ajuda a viure.
Amics, no deixem que quatre xerraires ens amarguin la vida, visquem-la amb plenitud tant com puguem, que son quatre dies i ja n' ha passat algun.
Si ens esforcem, tot és possible.
Visca la vida i bones festes.

Marruecos

2008-12-08T18:03:00.006+01:00

Acabamos de regresar de unos 10 días de viaje por el sur de Marruecos. Es la enésima vez que vamos, y no será la última, a este país de contrastes en el que puedes pasar del mar al desierto, del llano a las montañas nevadas en cuestión de horas.

Nos fuimos unos cuantos amigos, de los que te puedes fiar, con nuestros coches preparados para la aventura. Nos llevamos nuestras preocupaciones, nuestro stress, y sobre todo la ilusión de volver a encontrarnos con este Marruecos tan desconocido por la gente. Necesitábamos encontrarnos de nuevo con estas gentes acogedoras y con sus paisajes, con su generosidad, su música, su té con menta, con la inmensidad del desierto, con los rios, con el polvo y con la nieve.

Os aseguro que a las pocas horas de estar "metidos en harina", el stress, las preocupaciones, Can Canyamars, la raya de la carretera y demás historias pasan a un segundo o tercer plano. ¡Que cantidad de cosas innecesarias nos son imprescindibles a los europeos para vivir!, y cuantas cosas realmente necesarias les hacen falta a estas gentes. A veces es inquietante pensar si sobrevivirán algunos al invierno, viviendo en cuevas, descalzos, solamente con el calor de los animales y del escaso fuego.

En fin, han sido unos días de vivir el contraste, de olvidar nuestras preocupaciones y de admirar el paisaje y su paisanaje.

Si tenéis la oportunidad no dejéis de ir y disfrutar de Marruecos.

Nosotros volveremos, "Inshala"
Salud

¿Dónde está la pasta?

2008-11-20T23:45:00.005+01:00

Dicen, se hartan de explicarlo por los medios de comunicación, que muchos gobiernos de diferentes estados del mundo mundial han hecho donación de grandes sumas de dinero, de millones de dólares a los bancos.
Al parecer los bancos se han apropiado de este dinero para tapar sus agujeros, sus interesantes adquisiciones de hipotecas basura, los ninjas, en definitiva para quedarse otra vez con la pasta. ¿quién la iba a tener si no?.
O sea que cuando hay dinero, los bancos te lo dejan al interés que les conviene y nosotros a pagar; cuando lo pierden jugando al monopoly, ¡pobrecitos!, se lo piden al Estado y éste se lo da para que puedan seguir jugando. Muy interesante, lo que pasa es que los dólares que les han dado, han salido de los presupuestos de los Estados, o sea de nuestros bolsillos, es decir nosotros a pagar otra vez.

Bien pues ahora que ya vuelven a tener dinero los bancos, ¿han ido ustedes a pedir crédito?, pues no hace falta que vayan porque no les van a dejar nada.
Y en un país en el que estamos acostumbrados a financiarnos con crédito en lugar de con recursos propios, pues ya ven como está la economía, esto no ha hecho más que empezar. Aqui no hay hijo de vecino que compre nada y así no se va a reflotar la economía.
Si por alguna casualidad o milagro, son ustedes capaces de ahorrar, hagánlo y esperen a que pase la crisis, que esto va para largo.
Que Dios reparta suerte hermanos.

Buena idea

2008-11-20T19:04:00.005+01:00

Dos vecinos de Canyamars han tenido una idea, se trata de recoger firmas para llevarla a cabo. Quieren pedir al Ayuntamiento que sufrague parte de los costes de la urbanización así como facilite las condiciones de pago. En el blog de Can Canyamars están tanto la instancia como la carta. http://cancanyamars.blogspot.com/
Vale la pena leerlo y si os parece bien unirse a la solicitud.
Salut i suerte a Ana Garcia y a J.L. Rueda, y a todos nosotros, amén

Se acabó lo que se daba

2008-11-19T23:12:00.001+01:00

Llevo varios días viendo lo bien que ha quedado la carretera desde Dosrius a Canyamars, sin baches ni bultos, con su camisita y su canesú. Nos lo merecemos.
También he visto como han pintado las rayas, (la señalización horizontal creo que le llaman), o sea las líneas laterales discontínuas y la central.
Pero, siempre hay un pero, ¿ ustedes recuerdan la anécdota de aquel pintor que contrataron en la autopista A7 para pintar las rayas, y que cada día que transcurría pintaba menos metros ?, y preguntado por su encargado el por qué, le contestó que cada vez el pote de pintura le quedaba más lejos, ...
Bueno pues se conoce que el que pinta la raya central de la carretera, el pote de pintura lo tiene situado en Dosrius cerca de Llinás porque la raya central se ha acabado en Can Valls (¿casualidad?, diganme quiquilloso pero ...) de allí no pasa ni a tiros, o el pintor tiene el pote lejos, o se le ha acabado la pintura o no tiene pasta para ir a comprar más pintura, pero la raya no continua como corresponde hasta Canyamars.
Según un estudio, esta es la raya más importante, parece que hay un 30% de conductores/as, que al poner el coche en marcha, el miedo les hace ver la carretera más estrecha y son los que tienden a circular por el centro de la pista, creando así serios problemas de seguridad a los demás usuarios de la vía.
Sres. del Ayuntamiento, o arreglan lo de la raya y llega hasta Canyamars o a lo mejor tendremos que llamar al Sr. Vargas para que la acabe.
Saludos a todos

Halloween

2008-11-01T15:06:00.000+01:00

Buenas,
siguiendo el diccionario gomaespuma-espuminglish, halloween viene de
hallo = hola (de hola, ¿cómo estás?)
ween, se pronuncia uing, = un pote de uings (de ¿le pongo un pote de uings?)
así tenemos que halloween = hola, ¿le pongo un pote de uings?
Esto se ve que lo inventaron los yankis y durante años cuando ibas a una gasolinera te lo decían. Llegó un momento que como nadie les hacía caso lo cambiaron y le dieron el nombre a esta fiesta de la calabaza. Las calabazas las aprovechan de las que les dieron a los vendedores de los potes de uings que no vendieron durante años.
Nosotros, en casa, el 31 de octubre siempre hemos celebrado la castanyada, llamadnos raros, pero los catalanes somos así. Cenita hipercalórica y castañas asadas y panellets. ¡Ah¡ y para que baje todo, vinito y cava, catalán por supuesto.
Ayer, en el telenoticies de TV3, el presentador preguntó al hombre del tiempo (¿de qué tiempo debe ser?), ¿qué tiempo hará esta noche de halloween?, a lo que éste le respondió que esta noche de la castañada parece que será lluviosa.
Y es que la cultura anglosajona se ha colado hasta en TV3.
Los de Wikipedia dicen que el halloween es:
Halloween o Hallowe'en (IPA [ˈha.lo.wiːn]) o Noche de Brujas es una fiesta proveniente de la cultura céltica… la palabra Halloween es una derivación de la expresión inglesa All Hallow's Eve (Víspera del Día de los Santos). Sus orígenes se remontan a los celtas,[1] y la fiesta fue exportada a los Estados Unidos por emigrantes sobre todo irlandeses en el siglo XIX, más o menos hacia 1846. La historia del Halloween se remonta a hace más de 2.500 años, cuando el año celta terminaba al final del verano, precisamente el día 31 de octubre de nuestro calendario. El ganado era llevado de los prados a los establos para el invierno. Ese último día, se suponía que los espíritus podían salir de los cementerios y apoderarse de los cuerpos de los vivos para resucitar. Para evitarlo, los poblados celtas ensuciaban las casas y las "decoraban" con huesos, calaveras y demás cosas desagradables, de forma que los muertos pasaran de largo asustados. De ahí viene la tradición de decorar con motivos siniestros las casas en la actual víspera de todos los santos y también los disfraces.
No se yo si va a ser esto.
Bueno, feliz Día de Todos los Santos. Felicidades a todos

La matrícula del cotxe

2008-10-29T20:13:00.000+01:00

Recorden que antigament al nostre país portàvem la lletra de la província a on havíem matriculat el nostre vehicle?, i recorden també que el govern d' aquell primer ministre, (crec que es deia Ansar), va modificar la normativa espanyola, (d' allò que ell en deia "la chapa"), de tal manera que ara ja no et pots entretenir a veure d' on es el cotxe que va al teu davant?.
Doncs be, una país veí, que precisament no es pot dir que sigui un defensor de la descentralització sinó ans al contrari un dels països més centralistes que conec, ha modificat la llei en el sentit contrari, copio la noticia tal com l' he trobat:

A partir du 1er janvier, « le propriétaire d'un véhicule pourra faire figurer l'indicatif du département avec lequel il ressent les attaches les plus fortes », indique le ministère de l'Intérieur. Un habitant de la région parisienne pourra donc, s'il le souhaite, rouler aux couleurs des Bouches-du-Rhône ou de son Cantal natal. Concrètement les plaques minéralogiques comporteront désormais quatre éléments. Au centre, le nouveau numéro d'immatriculation. A gauche, sur fond bleu, le drapeau européen et la lettre F, pour symboliser la France.
http://www.ouestfrance-auto.com/actu_immatriculation---le-departement-revient-sur-les-futures-plaques_2194.htm

Diu que a partir del primer de gener, el propietari d' un vehicle hi podrà fer figurar l' indicatiu del departament en el que s'hi senti més identificat. No l' indicatiu del seu departament, sino el que li doni la gana. O sigui que un barceloní, posem per cas, s' hi podria fer posar l' indicatiu de Lleida perquè es a on si sent més be.

Amb aquesta filosofia espanyola, com voleu que ens convidin a festes com les del G8,
¡ Que n' es de fàcil de tenir la gent contenta i enganyada !, realment aquest Sarkozy es un crack.

Salut

La crisi

2008-10-12T19:39:00.000+02:00

Vaig a un diccionari etimològic i trobo: crisis del llatí crisis i aquesta del grec krisis. El vocable grec es derivà del verb krinein “separar”, “jutjar”, “decidir”. Es quelcom que es trenca i ho hem d’ analitzar, ens obliga a pensar i després produeix anàlisi i reflexió.

Maco, no?, es veu que això de la crisi ja ve de lluny, com a mínim dels grecs.
Doncs reflexionem companys, reflexionem, quantes crisis hem tingut a la nostra vida?, cadascú s’ho sap. Crisis amb la sogra, amb la dona, crisi d’ ansietat, crisi de Can Canyamars, etc., però ara, la que està de moda, la més punyent és la crisi econòmica.
Aquí és quan hem de diferenciar varies tipologies de ciutadans: molt rics, rics, la majoria (vostè i jo) i els pobres de solemnitat. Als primers, aquesta crisi, que volen que els hi digui, no els afecta, ni s'en donaran compte, és més, encara hi guanyaran més diners. Els segons, no n’ hi haurà per tant, perdran alguns calerons però de seguit es recuperaran. Els del mig, vostè i jo, suarem tinta xina i tindrem feina per estona, ¡ i ai de vostès!, si son dels que han estirat més el braç que la màniga. Els pobres, pitjor no poden estar, tampoc ho notaran.
Es veu que ens haurem d’ estrènyer el cinturó uns dos o tres anys més, diuen els experts, en castellá "enteraos". Res de nou. Quan jo era petit, el Generalísimo, en els seus missatges per Radio Nacional de España, deia cada any: …”españoles, estamos en el buen camino, hemos dado un paso al frente, pero hemos de apretarnos el cinturón”….
A moltes de les empreses on he treballat, quan arribava el temps de fer els augments de sou, el jefe deia: …” aquest any la cosa no ha anat gaire bé, així que l’ augment serà petit, ens hem d’ estrènyer el cinturó”…, i quan l’ any havia sigut excel·lent deia: …” aquest any la cosa ha anat bé, però hem de ser prudents i hem de guardar diners per quan vinguin les vaques flaques”…, de manera que, a casa, tenim una col·lecció de cinturons amb molts forats.

Però qui la genera la crisi?, a mi em sembla que la crisi és una mica com la energia, que no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Ara organitzen una crisi a l’ Orient mitjà, ara a Corea, ara al Vietnam, ara als Balcans o a Bolívia, i ara per a Europa i EEUU. Això si, sempre guanyen els mateixos, nosaltres ja podem anar reflexionant, però sense un duro, que ells van recollint. Alguns rics de EEUU, alts executius, quan els hi han injectat diners públics, per celebrar-ho se'n van anar al millor hotel de Califòrnia i es van gastar 400.000 $ en un cap de setmana, maco no?

Com diu la cançó, …”el que nase pa martillo le llueven clavos del cielo”…
Segueixin reflexionant….

Llibertat d' expressió i d'informació

2008-10-05T13:56:00.000+02:00

El Parlament Europeu es planteja regular l’ us dels blogs.
¡Ja hi som!, una altra vegada volen intervenir sobre la llibertat d’ expressió i l’ ús de la xarxa dels internautes.
He extret aquesta part de l ‘informe:
“En este contexto, el informe señala que el hecho de que no se indique ni se dé a conocer el estatuto de los autores y editores de blogs causa inseguridad en relación con la imparcialidad, la credibilidad, la protección de las fuentes, la posibilidad de aplicar códigos éticos y la responsabilidad jurídica en caso de incoación de procedimientos”.
Tenen una percepció d’ inseguretat amb relació amb la imparcialitat i la credibilitat, etc. ja, ja, ja, a qui volen enganyar?
Quan vostès llegeixen un diari, escolten una emissora de radio o veuen una cadena de TV, no tenen també aquesta percepció?, i què?, en funció de qui és el propietari del mitjà ja sabem com ens està venent la moto, o com intenta influir a la gent que es deixa influir, naturalment.
El que passa és que no estem parlant del mateix, jo no tinc un diari ni una emissora, ni vull estar regulat, tinc un blog a on compartir temes que em preocupen i els puc compartir gratuïtament amb altres internautes de tot el món.
Això és el que els preocupa, la frescura de la informació, el coneixement de la realitat a nivell mon, sense control per part del PODER. La por a perdre el control de la informació, material bàsic i sensible, per tenir la massa sota control.
Hem de protestar tant com sigui possible perquè no es reguli la nostra llibertat.
Envieu correus als diputats del Parlament Europeu i parleu-ne a tots els fòrums a on estigueu subscrits.
http://www.europarl.europa.eu/members/public/geoSearch/search.do;jsessionid=DFC895226AE5436C9937AFA651147AB4.node1?country=ES&language=EN
Salut i força blogaires.

El email que nunca recibí

2008-10-04T19:25:00.000+02:00

Apreciado conciudadano:
me alegra comunicarte que en tu Ayuntamiento, tus representantes, estamos trabajando siguiendo el mandato que nos encomendastes el día que ganamos las elecciones.
Esta semana hemos modificado la ubicación de los contenedores de las basuras, así que en vez de estar en pocos lugares y en gran cantidad, (mucha basura junta no es higiénico), los hemos distribuido mejor, ahora cerca de tu domicilio encontrarás como mínimo un par de ellos, así no deberás desplazarte 1 km. como antes, también hay uno para los desperdicios de tu jardín.
Hace quince días, verificamos el proyecto de Can Canyamars y después de reunirnos con los representantes de las Asociaciones de Vecinos de tu comunidad, llegamos a importantes acuerdos. Suprimimos lo innecesario y lo superfluo, y después de replanteamos el resto, lo dejamos a unos niveles suficientes para que la urbanización, una vez finalizadas las obras, sea un espacio digno de sus vecinos y el Ayuntamiento la pueda finalmente recepcionar en un año. Nos alegramos por ti ya que el coste por parcela será asumible por todos los vecinos y probablemente no tendrás que hipotecarte.
También hemos llegado a un acuerdo con la compañía de autobuses para que el trayecto entre tu pueblo y Argentona y/o Mataró, no sea como los viajes de Marco Polo, sino que el tiempo empleado en dichos trayectos sea similar al que emplearía cualquier persona que los realizara con su vehículo particular. Esta misma línea, hará el transporte escolar de ida y vuelta para tus hijos, los costes de estos viajes para los escolares, los asumirá la Administración como en tantos otros pueblos de las Comunidades Autónomas de España.
Me honra de orgullo presidir una comunidad que ha dado ejemplo de protección al medio ambiente realizando reducciones significativas en el consumo del agua. ¡Felicidades por vuestro logro, sois un ejemplo a seguir!. Quiero añadir, que contradiciendo a algunos agoreros, el recibo del agua no va a experimentar ninguna subida, ¡faltaría más!
Un inquieto restaurador del pueblo, nos ha pedido una licencia para explotar una terraza-bar con muchas mesas. Naturalmente ya está concedida, de ese modo cuando haga buen tiempo, podréis disfrutar de ella y el pueblo no será tan aburrido como ahora y verás a gente conversar tomándose su refresco mientras otros pasean por allí como en cualquier pueblo o ciudad normal.
En fin, no queremos agobiarte con más noticias. El próximo mes nos volveremos a poner en contacto contigo para contarte más novedades.
Recuerda que el Ayuntamiento es tu casa y estamos a tu servicio.
Montserrat Puigdellivol i Miralpeix
Alcaldesa

Tot recordant en Monegal, quanta raó que té

2008-09-28T18:26:00.000+02:00

Aquest cap de setmana per a mi ha estat de sofà, flassadeta i aspirines, per passar el grip. He aprofitat per fer becaines, navegar per internet i mirar la televisió.
Ahir vaig veure un tros d’ un programa anomenat "La Noria", d'una cadena privada del país veí (país germà). Després de fer-li una entrevista al senador Anasagasti, van iniciar un debat. En una part de la taula quatre periodistes, (periodistes?), de dretes i a l’ altra dos periodistes d’ esquerres. Discutien sobre ETA i les víctimes del terrorisme. Dic discutien perquè els telespectadors no podíem entendre res del que deien, tots sis cridaven, xisclaven alhora, el moderador no podia amb ells. Al cap d’ una estona el qui havia sigut cap de premsa de la primera legislatura del president Aznar li digué a una periodista d’esquerres que es prengués la pastilla i es tranquil·litzés, ella li respongué que era un masclista i un cabró, i finalment ell li digué a ella que era una imbècil, moment en el que el moderador va acabar la tertúlia per anar a sortejar un cotxe minicooper. Tot plegat, creieu-me, era per sentir vergonya aliena.
Però això no ho és tot , mentre això succeïa, a la part inferior de la pantalla anaven apareixen els missatges SMS que els espectadors enviaven (pagant) per participar en la discussió. En ells es podia veure el nivell cultural del país: faltes d’ ortografia bàsiques i cap sintaxi a les frases, recorden allò de “sujeto, verbo y complemento”?, doncs ells no.
És lamentable el baix nivell cultural que hi ha a Espanya, el poc interés per la cultura i dissortadament la cosa sembla que no va a millor.
Sortosament els debats de les televisions públiques catalanes es poden seguir sense crits i respectant el torn de la paraula.
Que duri.
Amén.

Els impostos ? , res de nou

2008-09-24T23:03:00.000+02:00

No se per què és quiexan tant, ja hi haurien d’estar acostumats a pagar per tot.
No se'n recorden quan estudiaven els usos i costums de l’ edat mitja ?
Doncs a mica que hi pensin veuran que les coses no han canviat tant.
Solament els hi recordaré alguns impostos antics:
El delme, deu per cent sobre la collita dels camperols destinat al manteniment del clero (no sé quan pagan ara els pagesos per la collita, però als pressupostos de l’ Estat hi ha diners pel clero)
El dret d'entrades i eixides, era un impost que calia pagar per importar mercaderies o exportar-les, tant per mar com per terra (si ho voleu fer ara, podeu anar a la Aduana a preguntar).
El maridatge, destinat a pagar el casament de les infantes o filles del rei, (ara fins i tot els hi hem pagat un nas nou, a una clínica de luxe)
El carretal, gravava l'entrada de fusta, per a la calefacció (ull, que no us enxampin agafant llenya pel bosc !!)
L’ intestia, si el pagès moria sense fer testament, el senyor tenia dret a quedar-se amb una bona part del seu patrimoni (ara si no té parents, em sembla que s’ho queda l’ Estat).
El remença, que era el pagament que feia el serf per recuperar la llibertat de moviments i deixar d’ estar adscrit a la terra. (Amb això hem guanyat, ara si marxes de la feina et fan la liquidació i et donen les gràcies).

Es pensaven vostès que perquè viuen al segle XXI estarien lliures de pagar?
Doncs no senyors, avui tenim l’ IBI, el clavegueram, la brossa, la zona perimetral, l’ impost de circulació, el peatge de l’ autopista, l’ IRPF, impostos sobre l’aigua, la llum, el gas, la benzina, els medicaments, l’ IVA, impostos sobre les assegurances, etc.

Els hi deixo la llista oberta perquè vostès la puguin anar omplint i de passada es vagin escalfant una mica més.
Siau
Pere de Canyamars

Can Canyamars: el lleó s’ ha despertat ...

2008-09-21T00:52:00.000+02:00

Som a la recta final d’ un llarg procés on una colla de gent hi ha dedicat anys de treball, es parla formalment de 10 anys de feina d’ Associacions de Veïns i també de l ‘Ajuntament.
Un cop hem rebut “la carta”, tan els que no se n'havien preocupat mai, com els que si que ho havien fet, estem en “peu de guerra”.
Suposo que recollint aquest sentiment majoritari, l’ Associació de Veïns de Can Canyamars va convocar per avui dissabte una assemblea al pavelló.
Com no podia ser d'una altre manera, hi ha hagut una alta assistència i participació de veïns afectats.
Principals temes tractats:
- El pressupost és desorbitat i s’ha de reduir, no fent un nyap, però sí revisant les partides d’ obra inflades i/o innecessàries, i després buscant la millor proposta dels constructors.
- Abans de les darreres eleccions es parlava d'uns 15.000€ per parcel·la i ara d'uns 23.000 €.
- Per comparació amb altres urbanitzacions de Catalunya amb el mateix problema, el cost és clarament alt.
- La urbanització és a Canyamars, no a Llavaneres, no volem luxes, volem una urbanització digna.
- Hi ha seriosos dubtes sobre la forma de pagament, no ens sembla just pagar tot l’ import abans de començar, però sí a mida que es vagi certificant l'obra
- Què passa amb l’ IVA?, s’ han equivocat?, es pot eliminar o reduir?
- L’ Associació Administrativa de Cooperació és necessària i imprescindible per fer el seguiment del procés conjuntament amb l’Ajuntament, és un dret al que no hem de renunciar.
- Tan l’ Associació de Veïns com l’ Associació de Propietaris, com representants de formacions polítiques presents a l’acte, s’ han queixat que les portes de l’ Ajuntament s’ han tancat i no els volen rebre.
I aquesta és la clau de volta del problema, tothom està d’ acord que a partir de la majoria absoluta de les darreres eleccions, hi ha hagut un canvi d’actitud. Ara no hi ha diàleg, no hi ha comunicació. Això senyors és molt greu, és el més greu que ens pot passar.
Jo sóc, (no em fa vergonya dir-ho), dels que van votar, i va confiar en les promeses de l’ actual equip de govern, pensant que ens representaven i treballarien pels nostres interessos, ¡faltaria més! nosaltres som els que paguem els seus sous, i no diré que no hagin fet feina, però ara en tenen una de grossa de tasca, s’ hi van comprometre i ara toca arremangar-se, és més, hi ha una persona dedicada a fer-la, o això és el que ens han explicat.
Hi han molts comentaris que es fan els ciutadans a peu de carrer:
- que l’ Ajuntament es vol treure el “mort de sobre” i passar-lo a la Diputació,
- que aquest increment de cost és per finançar altres obres,
- hi ha qui assegura que sap el nom de l’ empresa que farà les obres,
- que hi ha un grup de propietaris especuladors als que ja els hi va be aquest elevat cost perquè així incrementaran el seu patrimoni,
- i d’ altres que em guardaré de publicar per no ser denunciat a els jutjats.

Senyor Alcalde i Regidors, ara toca obrir la porta de l’ Ajuntament i asseure’s amb els representants dels Ciutadans de Canyamars i negociar el millor acord possible per a tots, escoltar-nos i cercar solucions imaginatives i de consens, i això només es pot aconseguir d’ una manera: amb voluntat política.

Bé doncs, ja sabem el que diu el refrany, quan es diuen les veritats es perden les amistats, però es tracta dels meus diners, i a mi, com a vostès, em costen molt de guanyar perquè altres els malbaratin de mala manera.
Salut
Pere de Canyamars

Se busca mujer con los ojos vendados ...

2008-09-20T14:23:00.000+02:00

Se busca mujer con los ojos vendados.

En el momento de su desaparición iba vestida con una túnica y llevaba una balanza romana en la mano izquierda y una espada en la derecha.

Se gratificará cualquier información que conduzca a dar con su paradero actual.

Para los habitantes de este país es muy importante recuperar a esta mujer, de lo contrario tendremos muchos problemas como por ejemplo: que nos devuelvan rechazada, una ley acordada por un Parlamento soberano de una región nororiental del país, (conocida como Estatut) que se demoren sentencias por años, que se mezcle la política con la justicia, que los delincuentes (tanto los de guante blanco como los otros) sigan campando por sus respetos, etc.

Los ciudadanos de este país están tristes y compungidos y desean que regrese cuanto antes.

Señora Justicia, si me lees, por favor regresa a casa, todos te queremos y te necesitamos, no nos hagas sufrir más, piensa que si en algún momento te hemos maltratado ha sido sin mala intención.

Por favor vuelve, tenemos SED de ti.

Pere de Canyamars

…“pues yo sigo contando en pesetas”…

2008-09-14T17:08:00.000+02:00

La setmana passada, passejant per Granollers, vaig escoltar una conversa de dues senyores, una li deia a l’altra: …“pues yo sigo contando en pesetas”…
Quan varem passar de ptas. a euros, des de tots el mitjans de comunicació ens digueren que havíem d’ acustomar-nos a pensar en euros quan abans millor. Jo ho vaig fer de seguida, excepte quan és tractava de quantitats astronómiques en les que em perdia.
Des de l’ entrada de l’euro, els preus han pujat un 100% de mitjana, el que abans valia 100 ptas., ara val 1 euro o més.
Vegin si no el que val un tallat, més o menys 1,1 € = 183 ptas., 100 grs. de formatge 4 € = 666 ptas., un sandwich mini uns 5€ = 832 ptas., i així podríem continuar. Ens hem tornat bojos?.
No ens estem donant compte que el nostre poder adquisitiu ha caigut en picat, donat que els preus s’ han multiplicat per dos però els sous tan sols han crescut amb l’ IPC.
Així deia en Solbes, (en un desafortunat comentari), que els espanyols no han entès encara el valor de l’ euro en relació a les propines que deixen als bars.
Si comptessin mentalment en ptas. el que valen les coses, potser deixaríem d’ adquirir moltes d’ elles per no necessàries, i amb la resta faríem una volta pels mercats, per comparar preus.
Penso que aquesta crisi contribuirà en part, a ressituar els preus a un nivell més adient a la nostra realitat econòmica. L' esperança és l' últim que és perd.
Jo per si un cas, he tornat a fer com aquelles dos mestresses de casa de Granollers: abans de comprar ..."sigo contando en pesetas"....
Siau
Pere de Canyamars

L'ofrena floral a Rafel de Casanova, un model esgotat?

2008-09-12T17:22:00.000+02:00

Cada any, l' onze de setembre, els partits polítics, les institucions, els clubs esportius, entitats de Catalunya, van a dipositar rams i corones de flors al monument d' en Rafel de Casanova.També cada any, la majoria dels que hi dipositen les flors son escridassats, i amenaçats des de la barrera, per altres grups que no combreguen amb les seves idees, actituds o trajectòria.De manera que, ara escridasso jo, ara sóc escridassat, va passant el dia.
Si el receptor de l' homenatje pogués parlar, de ben segur que els enviaria a tots a fer punyetes i els hi diria que no hi tornessin mai més a pertorbar la seva pau i tranquil·litat, amb aquests crits i descalificacions. Això per no parlar d' haver d' escoltar el Cant dels Segadors, un munt de vegades al cap del dia, i a sobre cantat per unes veus que a cap coral les voldrien. Les cadenes de TV, retransmeten als seus telenotícies, el bo i millor de l' acte. Que creuen vostès que pensen de nosaltres la gent d' arreu, que ho veu per televisio?, posin-se a la pell d' un anglès o d' un alemany, creuen que fem una festa?, o que ens estem alliberant de totes les nostres energies negatives com si fos una mena de teràpia d' ús local. Potser caldria reflexionar sobre aquest acte, si cal continuar.lo fent, a on, de quina forma, i quina és la seva projecció mediàtica.
¡¡ Visca Catalunya !!
Pere de Canyamars

ZP i la crisi

2008-09-11T15:35:00.000+02:00

ZP va anar a les Corts a donar la cara, actitud que l’ honora, però no va convèncer a ningú. Em sembla que encara hi ha afegit més crisi de confiança.
Rajoy va encetar de nou el vell “leiv motiv” del “váyase Sr. Gonzalez”, és a dir no va aportar res de nou, només que demagògia barata.
L’ unic diputat que va portar els deures fets va ser en Duran, a qui ZP va respondre que ja s’ ho estudiaria.
No se si vostès tenen un llistat de les mesures econòmiques que el Govern pensa aplicar, jo no l’ he trobat enlloc, no es veu un programa elaborat ni consistent. Sembla mes un “wait and see”.
A la compareixença ens explicaren de nou l’aportació dels 400 euros (que en total han suposat 6.000 milions) que potser és podien haver aplicat amb més criteri, i unes noves mesures que afavoriran a traves de l ‘ICO (3.000 milions) als promotors de vivendes, així com uns 1.106 milions perquè els 100.000 aturats puguin passar a treballar a les “brigades” dels ajuntaments espanyols. També feran formació, (que sol ser com fer pintar la fàbrica als treballadors quan no hi ha feina), i es dedicaran a la cerca de sol·lucions a traves del diàleg social, i afegiren “promeses” per donar liquiditat al sistema financer.
No s’ estant aplicant mesures com ara és recórrer a la licitació pública, que podria recolocar una gran part dels aturats de la construcció i es troben a faltar les polítiques d'inversio, (per l'entrada de liquiditat), així com la clàssica baixada d’ impostos.
Sobre el tema del finançament de les comunitats autonòmiques, ¡¡ que no ens passi res ¡!, fins i tot, ¡ qui ho havia de dir ¡, en Montilla se'ls està desmelenant.
En resum, seguim emprenyats
Pere de Canyamars

Estem perdent el tren?

2008-09-09T00:11:00.000+02:00

Alguns sociòlegs de l’ associació Catalana de Sociologia, diuen que els catalans estem estorats, corpresos i esmaperduts i no sabem on és el nord. Es veu que hem deixat de ser el motor d’ Espanya i un dels motors d’ Europa.
Pel que diuen, hi ha tres eixos que son els responsables d’ aquest astorament:
1, Catalunya ha deixat de ser el motor de l’ economia,
2, han arribat masses emigrants de cop,
3, tenim problemes ètics i morals pels darrers avenços científics.
Es veu que els catalans no acabem de pair tot això. Alguns indicadors com ara la baixa participació a les eleccions, demostrarien que això és veritat.
Sembla que els darrers anys de bonança ens han fet dormir damunt dels llaurers i hi ha hagut una ralentització de les dinàmiques socials, culturals, polítiques i econòmiques.
Catalunya ha sigut sempre un país d’ emprenedors i de ben segur que sabrem reaccionar a temps per no quedar-nos enrrera.
¡¡ Endavant Catalunya !!
Pere de Canyamars

Claredat i transparència

2008-09-08T23:36:00.000+02:00

Després d' haver rebut la "carta", avui hem anat a l' Ajuntament a cercar informació sobre les obres d' arranjament i en concret de la nostra parcel·la. La funcionaria ens ha donat informació sobre el que li hem demanat. El que passa és que no se si necessitem saber mes coses de les que hem demanat, sobre tot perquè nomes tenim un mes de plaç.
I aquí és a on volia anar a parar. Fins ara, entre l' Associació de Propietaris i l' Ajuntament hi ha hagut una col·laboració, jo diria que bona i s' ha avançat molt per solucionar problemes. Ara ja som a la recta final, i ara, precisament ara que estem parlant de diners, és quan hauríem de tenir molta mes informació. Hi ha molts "per ques" per respondre i la falta d'informació, ens està posant de mal cafè. Estant ben fets els numeros?, Quan i quant haurem de pagar?, A quins terminis?, Des de que paguem fins que comencin les obres, quan temps passarà?, Avals si, avals no?, etc. etc.
Pel que he parlat amb molts veïns aquests dies, ara és quan mes necessari es fa el que hi hagi una assemblea informativa (power point inclòs) per part de l' Ajuntament i de les Associacions de Veïns i altres experts, al pavelló, per respondre totes aquestes preguntes que tenim els veïns. Claredat i transparència per evitar mals entesos i problemes nous. Suggereixo doncs tant a l' Administració local com a les Associacions, que posin fill a l'agulla.
Salutacions
Pere de Canyamars